23 de desembre 2007

Bones festes!!!


Felices fiestas! Happy Hollidays! Schöne Feiertage!

Espero que passeu uns dies ben macos (compte amb les panxes els dies de Nadal i de Sant Esteve!) i que el 2008 us porti moltes coses bones i tots siguem millors persones que al 2007.



Aquí potser no es nota gaire (encara no s'han inventat els png en 3D) però la postaleta és un ninot de neu que sobresurt quan la desplegues, com alguns llibres infantils. Tampoc s'aprecia que el paper blanc no és normal sinó que brilla x) . Va ser xulo fer la postal. El més difícil de fer va ser la barretina. Les primeres no semblaven barretines ni res :s . Sóc catalana i no sé dibuixar barretines! Ugh! Però vaja, al final es nota que ho és, no?

17 de desembre 2007

Uranio


Hace unos días, me puse a mirar una galería de imágenes hechas con rayos X (aunque también hay algunas resonancias magnéticas) donde hay algunas que son bastante curiosas. Navegando navegando fui a parar hasta la foto de una piedra, normal a simple vista.


Pero no! No es una roca normal. Es uranio! No sé, me sorprendió que fuera una piedra tan "normal". No es que me lo imaginara verde fosforito o con la marca de "material radiactivo" puesta de serie, pero tampoco pensé que sería como los pedruscos que hay en cualquier parte.

Para terminar, un dato interesante: de la totalidad de la radiactividad, el 87% es natural y el 13% restante es de origen artificial.

14 de desembre 2007

28 de novembre 2007

Física cuántica


Hace unos años hice en la uni una asignatura sobre computación cuántica. Era pequeñita, una ale (asignatura de libre elección), así que dimos sólo los puntos básicos. La verdad es que nunca terminé de entender como una misma partícula podía estar en dos o más sitios a la vez ni como podemos modificar una partícula sólo observándola. Sé que estas dos teorías son ciertas y están demostradas, pero se me hace difícil imaginarlo, van muy en contra de nuestro sentido común y de nuestro mundo macroscópico. ¿Dónde se juntan las leyes de la física cuántica y de la física tradicional? Si lo pequeño forma lo grande y lo grande está formado por lo pequeño, ¿porque no coinciden las dos leyes? ¿O quizá coinciden y no lo sabemos?


Todo esto me ha venido a la cabeza por una entrevista que leí la semana pasada en el Magazine. Ima Sanchís entrevistó a Ignacio Cirac, un manresano que dirige el instituto Max Plank de Óptica Cuántica, el mejor de su especialidad. Si ya muchas de las afirmaciones de la física cuántica me parecían sorprendentes, después de leer la entrevista veo que las puertas que deja abiertas son si cabe aún más increíbles. Es un mundo que está en su fase inicial, se sabe aún muy poco. A saber qué nos depara!


A continuación están las partes que encontré más interesantes de la entrevista, si queréis verla entera podéis encontrarla aquí.


[...]


Pregunta: Un gato está vivo y muerto a la vez, sólo cuando yo lo observo se define su estado; una ley muy egocéntrica…

Respuesta: Eso es lo que dice la física cuántica: La realidad que existe fuera de ti no está definida hasta que tú tienes conciencia de ella. De manera que las cosas no están vivas o muertas, ni aquí ni allí, sólo cuando las observas dan lugar a una realidad.


Lo entiendo filosóficamente pero no prácticamente. Si aquí hay un cadáver de mosca, hay un cadáver de mosca aunque yo no lo mire.

En el mundo de lo que se puede ver, el mundo macroscópico que tenemos hoy en día, estos fenómenos de vivo o muerto no sabemos cómo producirlos, pero en el mundo microscópico sí que podemos tener un átomo aquí y el mismo átomo allí, que esté en dos sitios a la vez y con una propiedad en un lugar, vivo por ejemplo, y muerto en otro lugar.


¿Universos paralelos?

Exacto. El mismo átomo vive simultáneamente en universos paralelos. En uno se mueve a la izquierda, en otro a la derecha; en uno está vivo, en otro muerto y, por lo tanto, mientras esos universos sigan existiendo está vivo y muerto a la vez, pero cuando yo lo observo escojo uno de esos universos y así queda definida la propiedad: si observo el vivo, estará vivo, si observo el muerto, estará muerto. El problema de esta analogía es cuando vas al mundo macroscópico y te preguntas por qué no hay personas vivas y muertas a la vez. Pero en el mundo microscópico podemos decir con rigor que esos universos existen al mismo tiempo, y si tú no tienes ninguna interacción con ese átomo, vive tranquilo en su estado indefinido de vivo y muerto a la vez.


[...]


¿Usted se ha interesado por las connotaciones filosóficas?

Sí, pero no soy ningún experto. Lo que creo que rompe más esquemas respecto a la filosofía tradicional es esa idea comprobada de que no existe una realidad bien definida independiente de nosotros. Cuando yo estaba estudiando el doctorado y le contaba estas cosas a mi allegados, me decían: "De acuerdo, pero no se lo cuentes a nadie". Pensaban que estaba loco.


[...]


Existen más estados de la materia, desde plasmas que aparecen en algunos objetos estelares y otros que llamamos condensado de Bose y Einstein. Estos dos señores, hace 80 años, predijeron que a muy bajas temperaturas los átomos que estaban en estado gas se comportarían de una manera muy extraña. Hace diez años se verificó en laboratorio y se obtuvo ese nuevo estado de la materia.


¿Y en qué consiste, cómo se lo explicaría a su hijo de 14 años?

Le diría que de repente a una muy baja temperatura, cuando enfrías más y más esos átomos, empiezan todos a hacer lo mismo, si uno se mueve hacia la derecha le siguen los demás, si lo hace hacia la izquierda, también. Es como si desfilaran todos a la vez y como si supieran lo que va a hacer el que tienen al lado. Eso da como resultado un estado que no es ni líquido, ni gaseoso, ni sólido; es una especie de estado entre líquido y gas, que puede fluir como un líquido y por otro lado es tan diluido como el gas. Si uno abre un grifo, el agua empieza a dar vueltas y al cabo de cierto tiempo cae. Pues bien, estos átomos empiezan a dar vueltas y no caen, pueden dar vueltas y vueltas sin gastar energía. Se trata de comportamientos inesperados de las partículas subatómicas que hoy empezamos a comprender.


Otra de sus investigaciones es la teletransportación a escala atómica.

Sí, he desarrollado esta investigación conjuntamente con físicos daneses. Conseguimos que las propiedades físicas de un grupo de fotones ubicados en un sitio desaparezcan y aparezcan en un conjunto de átomos. Eso es lo que se llama teletransporte cuántico, que no es lo mismo que vemos en Star Trek, es decir que la materia desaparece de un sitio y aparece en otro, nosotros teletransportamos las propiedades.


Pero la vida es una propiedad de la materia.

Sí. ¿Se puede transportar la vida de un objeto vivo a un objeto muerto? ¿Qué desaparezca de uno y aparezca en el otro?


Frankenstein.

... Bueno, pues la física cuántica de momento no lo niega, si pudiéramos extender al mundo macroscópico todas estas investigaciones del mundo microscópico, a lo mejor es posible, aunque hoy no lo es técnicamente, entre otras cosas por caro.


[...]


¿Entonces, las partículas elementales son Dios?

No lo sé. Si hubo un principio parece que de algún sitio tuvo que salir, pero también puede que no haya ningún principio, que el tiempo sea algo periódico que va dando vueltas.


¿Vive usted en la indefinición?

Si tomas una opción y te la crees, puede que no sea cierta. Hasta que no puedo verificar que una es cierta, prefiero no abandonar ninguna.


24 de novembre 2007

Xina: Beijing


Beijing (北京), ciutat amb més de 3.000 anys d'història, és la capital de l'estat xinès. Aquí se la coneix més com a "Pequín", però la transcripció fonètica correcta, en pinyin, és Beijing. O sia que tots a dir-li Beijing a partir d'ara! Literalment el seu nom significa capital (jing) del nord (bei); òbviament està situada cap al nord de la Xina. Els 17 milions de persones que hi viuen passen força fred a l'hivern (-5ºC), mentre que a l'estiu les temperatures sols són una miqueta més fresques que les de Barcelona. Aish, com m'agrada el clima suavet mediterrani!


El que sobta més si s'arriba volant a Beijing és la pol·lució que té a sobre. Des de l'avió si mires cap amunt es veu cel blau, si mires cap a baix una capa grisosa. A la foto del costat pot veure's una mica, tot i que la vam fer quan ja havíem baixat força i no s'aprecia tant com quan estàvem més amunt :( . També sobta el fet que mires cap a baix i veus tot de zones rectangulars de color blau cel. Jo flipava amb la de piscines que tenien i com n'eren de grans. Però en acostar-nos va resultar que no eren piscines sinó teulades de naus industrials xD . Els agrada pintar les teulades de color blau piscina, diria que aquí no ho he vist mai, si més no en la quantitat d'allà segur que no.


Ja a terra, vam passar per un peatge en sortir de l'aeroport (tots els aeroports en tenen). Comparat amb els catalans era molt maco, la teulada era la típica dels temples xinesos. Però en realitat els peatges d'allà no són així de monos, sols el de l'aeroport de Beijing. Un cop a la ciutat el que sorprèn és la quantitat de gratacels i edificis altíssims de vivendes que hi ha. La majoria són grisos, quadrats i lletjos amb tocs vermells (fanalets, ideogrames, banderes de Xina...). Beijing em va recordar a Rússia, tot es veu molt patriòtic i comunista. En canvi, així com a Rússia la gent em va semblar resignada, grisa i molt molt trista, a la Xina se'ls veu feliços i esperançats, contents de viure. Beijing, a part de ser una ciutat grisa i vermella, també és molt verda. Hi ha arbres i arbustets per tot arreu. Tots molt ben cuidats, sense cap fulla que se surti del seu lloc. Fins i tot hi ha carrers amb senefes i dibuixets fets amb flors colorides... en torretes! Aquí no durarien ni un dia, que la gent és molt mangui i arreplega tot el que pot (i sinó que li diguin a ma mare, que li han robat plantes plantades a terra, li han arrencat flors i fins i tot algun veí ha robat els tomàquets madurs de les tomaqueres).


Com al 2008 es faran els jocs olímpics a Beijing, ara hi ha moltes obres, sobretot d'infraestructures. Estan fent carreteres com a xurros (hi havia una espècies de nus de la Trinitat amb... 6 nivells!). Però com no aprenguin a conduir bé, em sembla que per més xules que siguin les carreteres els visitants no se n'enduran una opinió massa bona. Perquè mira que condueixen malament allà, de totes les ciutats on vaig estar Beijing era la pitjor. Els busos i cotxes es tiren els uns sobre els altres encara que no hi hagi el mínim espai per fer-ho, canvien de carril constantment i no paren de pitar-se. A mi fins i tot em va donar la sensació que el conductor del nostre autocar just després d'encendre'l provava cada vegada la botzina. Serà que anar sense ella és perillós allà, nosé. I igual de malament circulen les bicis i les motos. Creuen per on els dóna la gana, tant si comporta anar contradirecció o creuar perpendicularment el carrer. Són molt molt molt inconscients. No porten ni casc! A més sovint a les motos (que són de les petites, no de les de gran cilindrada) hi va el pare conduint, la mare al darrere i entremig el nen, que, com tinguin un accident no crec que en surti ben parat. Ens van dir que el nombre d'accidents mortals a Xina és elevadíssim, però com les dades les proporciona el govern acostumen a estar força "maquillades". A baix podeu veure una intersecció "normal" de Beijing sense gaire trànsit. Imagineu-vos-ho en hora punta! És un caos.



01 de novembre 2007

Panellets

In All saints' Day is tradition, in the Catalan Countries, to cook a sweet dessert called panellets (literally "little breads"). They are little cakes made mainly of almonds, potatoes or sweet potatoes and sugar. Lots of kinds of panellets can be done, with different shapes and flavors: chocolate, orange, coffee, lemon, etc. However, the most popular ones are round with pine nuts around.



Their origin, which is not clearly known, goes back to the 18th century, when people used to eat them in sacramental festivities.



31 d’octubre 2007

Xina: a volar!


Anar a Beijing (Pequín) des de Barcelona és una mica pesat. No tan sols perquè s'ha de creuar tota Europa i Àsia, sinó també perquè no hi ha cap vol directe del Prat a la Xina. I clar, això significa haver de fer escala, amb tot el què comporta: canviar d'avió, esperar a que surti l'altre (o córrer perquè l'altre està sortint), passar altra vegada controls, buscar la porta d'embarcament...; en definitiva, perdre temps. Es veu que de vols que connectin Barcelona directament amb la part més llunyana d'Àsia sols n'hi ha un, Barcelona-Japó, però el passatge no està pas format per persones sinó per tonyines.

A les 10 i poc estàvem ja a l'aeroport davant d'una finestreta d'Air France preparats per embarcar les maletes. Havíem de sortir a les 12.50 cap a París per agafar allà un avió cap a Beijing. Teníem una horeta a l'aeroport Charles de Gaulle per estirar les cames i anar fins al següent avió; ni molt ni poc temps, estava bé. Però com l'avió -oh, sorpresa!- va sortir amb retard de Barcelona, la horeta es va transformar en 15 minuts. I aquest aeroport parisenc no és petit que diguem, a més vam arribar a una punta i havíem d'anar a l'altra (vam agafar un metro i tot!). Per sort d'experiència en córrer per aeroports per no perdre enllaços en tenim força: a Madrid vam fer grans corredisses que no ens van servir de gaire, tot i arribar quan l'avió encara hi era no ens hi van deixar pujar, ens van tancar la porta als nassos (booooooordes!!!); sortosament a Bèlgica, després d'emular al correcamins, vam aconseguir enganxar l'enllaç a Johannesburg (llàstima que les maletes no portaven motors a reacció i van arribar uns dies més tard).

L'avió París-Beijing estava força bé. Tenia pantalletes/ordinador on podies mirar pel·lícules i jugar (em vaig fer rica al 50x15!). El menjar estava força bé, tot i ser de la mateixa companyia no tenia res a veure amb el de l'avió anterior. Mentre volàvem per nosaltres era de nit (tot i que a fora hi lluís un sol rus espaterrant), però no vam pas dormir gaires hores de les 11 que va durar el vol. A les 8 del matí vam aterrar a Beijing. Una horeta per acomodar-se a l'hotel i... alehop! A visitar la cuitat! Estàvem tots cansadíssims, però tot i això anàvem amb els ulls ben oberts, tot era tan diferent!

Per tornar a Barcelona vam sortir des de Xangai amb la companyia KLM, holandesa, fent escala a Amsterdam. La meitat de l'avió era per passatgers, l'altra meitat era de càrrega. Curiós, no ho havia vist mai. L'avió d'Air France era millor. Tot i que el dia va tenir sols 18 hores (el de l'anada 30), vam esmorzar i dinar dues vegades (coses de passar per diversos usos horaris). Per sort el menjar estava bé. Aquesta vegada no vam haver de demostrar les nostres qualitats atlètiques a l'aeroport, a Amsterdam vam esperar-nos 3 hores fins sortir cap a Barcelona. Sort que anava carregada de Sudokus, de mots encreuats i d'un llibre de'n Quim Monzó.

També vam fer petits vols nacionals per Xina. La veritat és que els avions, de China Eastern Airlines (companyia estatal), estaven força bé. S'haurà de tornar i provar els de China Southern! Jeje.

30 d’octubre 2007

Coca-cola cans


Coca-cola is a very internationalised trademark, cokes can be found almost everywhere and their appearance is always the same. Usually cokes of two countries only differ in their labeling language. That's why I like picking up cokes that are different from the ones I am used to see.



Above there can be seen some coke cans that I have. From left to right:

  • This one is from China. It is decorated with Olympic rings due to the proximity of the Games in Beijing. Notice it's strange opening, it seems to be the one of a tuna can! In China people may be thirstier than in other counties, this can holds 35'5 cl.
  • Last year Coca-cola changed the shape of it's cans in Spain. This is a new one, taller and thinner than the older, but inside there are the same 33 cl.
  • I took this small one from a flight to England when I was younger. I found this mini coca-cola can cute, it only holds 15 cl.
  • That's my Tunisian can. It's the only one written from top to bottom and from right to left (nowadays in China they write in the western orientation).
  • Actually I don't like light coke, but I found nice the design of the can. South African cans are bigger than the others (34 cl) and they are also heavier, their metal is thicker and stronger. On the top they have a the strange shape, with some kind of little steps.

26 d’octubre 2007

Xina: de tornada


Després de 14 dies, d'haver agafat 7 avions, d'haver trepitjat 9 ciutats i haver-ne visitat 6, després d'haver enganxat un encostipat i haver pres unes pastilles sense poder-ne llegir el prospecte, d'haver anat per terra-mar-aire, d'haver passat per 5 hotels, d'haver menjat menjar xinès dia sí dia també i després d'haver vist moltes, moltíssimes coses, torno a estar a Barcelona.

Se m'ha fet curt, m'hi hauria estat més temps a la Xina. Allà el temps es va contraure, mentre que a Barcelona es va expandiiiiiiir i se m'anava acomulant feina, treballs i pols a l'habitació. Quina mandra! He estat una setmana posant-me al dia. Jo vull fer de turista!!!

La veritat és que he marxat de Xina admirant-la molt més que no pas quan vaig arribar-hi. És un país gegant, amb molts contrastos, orgullós d'ell mateix, amb una cultura impressionant i un comunisme estrany. La gent allà es veu feliç, rebossen simpatia i són tremendament servicials. Se'ls veus menys freds i distants que aquí (clar que la majoria de xinesos que vaig veure estaven de vacances passejant per llocs turístics, suposo que un barceloní que visita el Parc Güell portarà més bon rotllo a sobre que un que va cap a la feina amb Renfe).

Crec que una de les coses d'allà que més em va sorprendre és que la gent es comporta a les grans ciutats com si estiguessin a un poblet. Condueixen com els dóna la gana (sobretot a Beijing/Pequín), els peatons creuen per tot arreu (deuen sortir de les classes de kung-fu amb ganes de posar-se a prova), les bicis circulen entre el trànsit com si estiguessin esquivant arbres d'un bosc i la gent ha canviat el concepte de fer cues pel de "be water my friend" (si tens una fila de gent davant -de guiris, que no els autòctons no en fan- filtra't com l'aigua i vés avançant encara que no hi hagi espai físic). També és curiós veure com al vespre van apareixent paradetes de iaies Maries fent boletes d'arròs o fregint pinxets de carn per vendre. Una cosa que també impressiona és l'afició que tenen els xinesos a escopir. Sortosament tenen l'amabilitat d'escurar-se sorollosament la gola abans, així pots apartar-te de la trajectòria de l'element en qüestió. Això contrasta bastant amb l'obsessió que tenen per escombrar el terra. Pots trobar-te el terra tot escopit, però no hi trobaràs ni una fulla ni un paperet. Jo quasi que prefereixo el segon!

I, uff..., hi ha moltes coses per explicar. Ja ho aniré fent mica a mica, en còmodes entregues xD.




29 de setembre 2007

Cap al Regne del Mig!


Us informo que el bloc estarà unes dues setmanes sense actualitzar-se. Ja sé que això no és cap novetat, la majoria de les vegades deixo els posts per final de mes i passen més de 15 dies sense cap novetat, jeje. Però aquesta vegada és diferent, el motiu de no actualitzar no serà perquè em faci mandreta posar-me escriure (mira que se m'acudeixen moltes coses per escriure, però quan penso que m'he de posar davant l'ordinador a teclejar... --> zzz... ), sinó que serà perquè... estaré fora! Molt lluny! Mooooooooolt lluny!!! Llunyíssim! Me'n vaig a la Xina!

Hi vaig amb la family, de vacances. Passarem uns dies a Beijing (tinc una cosina que està estudiant allà) i després farem un tour turístic pel país (Xi'an, Guilin, Hangzhou i Shangai). Wow, jo donant voltes per un país tan gran, tan diferent i amb tanta gent! Em fa molta il·lu ^^ . I així quedarà una mica compensat l'estiu tan lletjot que he passat. Àsia és un continent que tinc moltes ganes de visitar. Vaig estar-hi quan vaig visitar Istambul, però vaja, és allò que si estàs a un costat del riu ets a Europa i si estàs a l'altre a Àsia. O sigui que realment no hi he estat. També em faria gràcia anar al Japó, però això ho deixarem per més endavant :p .

Quan he preguntat per coses sobre la Xina a gent que hi ha anat, el primer que m'han contestat és que està bruta i fa pudor. Es veu que això de la mala olor marca, perquè tots tots tots, sense cap excepció, m'ho han remarcat. Bé, doncs ens hi haurem d'acostumar, què hi farem. Quan arribem a Barcelona ja tirarem tota la roba a la rentadora (això si no es perd la maleta, amb la d'avions que hem d'agafar crec que tenim moltes possibilitats :s ).

Com estaré dues setmanes fora... em saltaré dues setmanes de classe! Uoo! La veritat és que mai m'havia saltat tants dies, ni a l'escola, ni a la uni, ni enlloc. Semblaré una campanera! Per sort tots els profes han estat amables i en principi no hi haurà cap problema. Qui ho té més xungo és la meva germana, pobreta.

Doncs re, en breu començaré a fer les maletes (a veure si no em deixo el pijama, que seeeempre me'l deixo, sembla que col·leccioni pijames dels llocs on vaig jo!) i alehop! Cap al Prat! I aquesta vegada no serà fent de taxista (aquest any dec haver fet més de deu anades i tornades al Prat, l'última fa menys d'una setmana). Quan torni ja explicaré què tal i penjaré fotos ben xules :) . I si algú vol algo d'allà que ho digui :D . Aiiishhh, quins neeervis per marxar!!!!

Fins aviat!!! 很快再见。

24 de setembre 2007

Die Liederfibel


Alle Kinder mögen Lieder hören und singen, selbstverständlich habe ich es auch gemacht. Das seltsames bei mir war, dass ich mehrere Lieder in deutsch als in meine Muttersprache kannte. Ins Kindergarten sangen wir deutsche Lieder (es war eine deutsche Schule), meine Eltern kauften mir nur deutsche Kinderskassetten und Disneys Videos (aaah, Dornröschen gab Angst!) und die Au-Pais mit dem ich abends spielte waren natürlich deutsch (Ja, es sieh aus, dass der Zweck meine Kindheit war deutsch zu lernen). Deswegen, bis ums sechs Jahre sang ich fast nur in deutsch.

Ich erinnere mich an, dass ich zwei Musikkassetten hatte. Die Eine fand ich super, die Lieder waren froh und rhythmisch; die Andere habe ich sie immer ein bisschen langweilig gefunden. Aber war ich am besten gemochthabe, war ein Buch der "Die Liederfibel" hieß, von Heribert und Johannes Grüger. In dem waren neun illustrierte Kinderslieder mit ihren Text und Noten. Die wenigen Strophen, die einfache Musik und die Schallplatte die mit den Buch kam, machten das Singen etwas lustiges und Freudlicht. Meine Lieblinglieder waren "Fuchs du hast die Gans gestohlen", "Es tanzt ein Bi-ba-butzemann" und "Hopp, hopp, hopp".

Das Buch ist ziemlich alt, wurde am 1978 gedruckt, aber ich glaube, dass heutzutage Kinder wurden auch viel Spaß damit haben. Singen bringt Fröhlichkeit. Und außerdem ist es ein unterhaltsames Weg um Sprachen zu lernen (auch wenn man Erwachsen ist :p).

07 de setembre 2007

Damien Rice - Rootless Tree


Another beautiful song of Damien Rice. It's amazing how a swearword can sound so pure and emotionally intense. And pay attention to the last minute of the video, it's tremendous, it seems like Damien is going to explode or something like that, it transmits so much, wow.

By the way, it's a shame that Damien decided to broke his professional relationship with Lisa Hannigan. Their voices together were so wonderful...





30 d’agost 2007

My self painted T-shirt


This last month I made a drawing in a T-shirt. Here you can see how it was and how it is. It's my fist T-shirt drawing, so it's neither big nor a complicated one. But I like the final result. There are other two in progress, those bigger and with more elements. I'll post pictures of them when they are finished :) .



14 d’agost 2007

El curioso sistema islandés para poner apellidos


Algo tan básico como lo son los nombres y apellidos puede llegar a variar mucho de un país a otro. Para nosotros, la estructura normal es nombre de pila, apellido del padre y apellido de la madre. En cambio, en la mayor parte de países (EEUUAA, Francia, Inglaterra, Japón y un largo etcétera) las mujeres, al casarse, pierden su apellido en favor del de su marido y los hijos llevan sólo el del padre, el denominado "apellido familiar". Por éso, muchas veces, cuando un extranjero viene aquí y ve que en una familia el padre y la madre tienen distintos apellidos suele pensar que están divorciados. Se les hace raro que los miembros de una misma familia no tengan los mismos apellidos. A parte, el hecho de tener dos apellidos les confunde (ellos sólo tienen uno) y piensan que el primero forma parte de un nombre compuesto. Si alguna vez vais fuera y no queréis que os pase, lo recomendable es poner un guioncito ("-") entre los dos apellidos (en plan Laura Molina-Aguilar).

Pero la manera más curiosa de poner apellidos que conozco es la islandesa. Allí un hermano tiene un apellido distinto al de su hermana y distinto al de sus dos padres. ¿De que manera tan rara los ponen, entonces? Cuando nace un islandesito le ponen de apellido el nombre de su padre seguido de "son", en caso de ser una niña la terminación es "dóttir". "Son" significa hijo, "dóttir" hija. O sea, que si el señor Gudmund tiene una hija, ésta se apellidará Gudmundsdottir, que traducido al castellano quedaría como "hija de Gudmund". Antiguamente en Europa también se usaba este sistema, pero se suprimió hace siglos. Ha quedado algún vestigio de su uso en apellidos como López (hijo de Lope), Fernández (hijo de Fernando), González, Martínez, etc. En Islandia usan este sistema aún porque son muy poquita gente, les gusta conservar su cultura (muchos creen en los duendes) y son muy tradicionales (recordad que es una isla muy cerrada y alejada de todo). Además, para ellos el apellido no es demasiado importante ya que, al ser tan pocos, suelen llamarse sólo por el nombre.

Por cierto, si sentís curiosidad por saber cuáles son los apellidos más comunes en España o por saber con cuanta gente compartís el vuestro y su distribución geográfica podéis visitar esta web.

08 d’agost 2007

Männer sind Schweine




Dieses ist ein lustiges Lied von die deutsche Gruppe Die Ärzte. Wenn ich kleiner war, sah ich es in den Fernsehkanal VIVA (durch Satellit) und fand den Text sehr witzig. Aber da glaubte ich noch, dass es man nicht generalisieren kann, dass nicht alle Männer gleich sind und sich so benehmen. Aber mit den Alter sehe ich, dass es nicht so ist. Männer sind so wie am Lied (hier könnt ihr das Text finden) und Frauen denken zu viel an alles, komplizieren sich das Leben und sind schwer zu verstehen. Sind wir genetisch so programmiert?

31 de juliol 2007

Introducció al japonès III: l'escriptura


Actualment, a l’escriptura japonesa s’utilitzen tant els kanjis, el hiragana i el katakana. Els kanjis serveixen per representar substantius, arrels de verbs i adjectius. N’hi ha més de 7.000, tot i que “sols” uns 2.000 són de coneixement obligatori. Els dos sil·labaris, hiragana i katakana, tot i compondre’s de les mateixes síl·labes (42 síl·labes, 5 vocals i 1 consonant), tenen funcions molt diferents. El hiragana, d’estil suau i arrodonit, serveix per escriure les declinacions de noms i verbs, partícules gramaticals i paraules que no tinguin kanji. També s’usa per transcriure fonèticament els kanjis en cas que no se sàpiga com llegir-los (bàsicament es fa en textos infantils i dirigits a persones que estan aprenent japonès). El katakana, d’estil més angular, s’utilitza principalment per escriure paraules estrangeres (la meitat del vocabulari japonès és importat) i onomatopeies.

29 de juliol 2007

Kafka en la orilla


Este verano he leído mi segundo libro de Haruki Murakami. Se trata de Kafka en la orilla (海辺のカフカ , Umibe no Kafuka). La novela es bastante más extensa que la anterior (Norwegian wood) y posterior a ella. Fue escrita en 2002 pero en España no se publicó hasta 2005.

Kafka en la orilla nos narra la historia de Kafka, un joven solitario que decide fugarse de casa, y de Nakata, un anciano que sufrió un incidente en la infancia que le volvió "especial" (en muchos sentidos). El libro se estructura de manera que se van alternando las historias de los dos personajes, a un capítulo que habla de Kafka le sigue otro que habla de Nakata y al revés. La verdad es que esta estructura engancha mucho, creo que también la usó Ken Follet en su novela "Los pilares de la tierra" (totalmente recomendable, por cierto).

La historia, a medida que va avanzando, mezcla más lo onírico con lo real, llegando a confundir a los protagonistas y al propio lector. Algunas cosas no las entendí, me sentí un poco como Ôshima, un personaje que no termina de entender lo que está pasando a su alrededor pero lo acepta y deja llevarse por ello, guiándose por su propia moral. Después de publicar la novela, el editor japonés de Murakami creo una web donde los lectores podían mandar sus preguntas sobre la novela. Se recibieron 8.000 dudas, de las que 1.200 fueron contestadas por el autor. Pero, según él, para poder entender la novela, ésta debe ser leída múltiples veces y interpretarla cada cual con su propia perspectiva.

13 de juliol 2007

El bloc fa un any!


Uoooooo! Avui el bloc fa un anyet!!! Quina emoció! I per commemorar aquesta data tan assenyalada li he fet un mini canvi de look. Ara ja té una imatge títol pròpia i he canviat la imatge del perfil per una de més simpàtica. També he actualitzat l'estructura interna del bloc a la nova versió de Blogger, però els canvis exteriors que comporta aquesta actualització són mínims. Espero que us agradi el nou títol! Aquí podeu veure l'estil 2006-2007 del blog i al costat l'estil 2007-2008 :p .



Ha estat un any en el què he escrit un total de 38 missatges, una mica més de tres missatges al mes. La veritat és que m'havia proposat escriure un mínim de tres entrades al mes, però veig que al setembre, desembre i juny no vaig arribar a aquest mínim. Jups. Aquest juny pensava que n'havia escrit tres, suposo que entre els exàmens i tot això em vaig despistar, snif (per cert, ho he aprovat tot :D ). A veure si l'any que ve m'aplico i escric cada mes tres (o més) missatges. Pel que fa a les llengües en què he escrit, guanya la catalana (òbviament ;) ) amb 16 entrades, després l'anglesa amb 11, la castellana amb 8 i finalment l'alemanya amb 6. A veure si algun dia puc arribar a fer una entrada en japonès (la setmana passada vaig fer un curset!), jeje. L'entrada amb més èxit ha estat clarament la de les mosques flotants, va rebre moltes visites a través del Google.


De visites n'he rebudes 2.000. OoOOh! La majoria de Catalunya. Les més curioses: Japó, Xina, Austràlia, Índia, Sudamèrica... Llàstima que cada any es reinicialitza el mapa amb les visites de tot el món. Ale, a començar de nou! :)

27 de juny 2007

My clothes were stolen


A month ago I bought some clothes via Internet. Usually I don't do it, this was my first time, but it was about my favorite clothing with a 60-80% discount and I just couldn't let it go by.

It took 2-3 weeks until the sellers made the package and brought it to the post office. They sent me an ID which allowed to see the state of my packet online. I spent another pair of weeks visiting anxiously the web. Today I saw this frame; it remembered me a few weeks ago, hehe.

Unfortunately, the purchase didn't ended up well. While the car was parked with the package inside, someone forced its lock and stole 6 of the 8 items I bought. The thief also took a digital camera, prescription glasses (?¿?¿) and worn clothes.

I was sad and really angry, I waited a long month my package for nearly anything. All my illusions were broken by a stupid thief. Well, I hope that this will be the first and the last time that I get robbed (ha ha! v_v ).

13 de juny 2007

Indy's birthday


Today it's Indy's birthday! He's 10 years old now. And still so cute as before.


31 de maig 2007

The yellow broken candle



La serpiente


Hace unos días, mientras iba a la uni, me encontré una serpiente en el camino. Salió de unos matorrales y se quedó quieta al verme. Era la típica serpiente de color verde militar, sin nada destacable. Mediría unos tres palmos y era flacucha. Yo también me quedé quieta. Y pensé: oh, le haré una foto para el blog! Empecé a sacar el móvil para tomar la foto, pero cuando aún no la había podido fotografiar se enroscó y se escondió entre los matorrales. Y me quedé sin foto, vaya.

Pero me acordé que hará cosa de un año entró una serpiente pequeñita en casa y sí le hice una foto. Estaba en el estudio, enroscada en un pote bolis de esos con diez mil cajoncitos para diez mil cositas de oficina (bolis, tijeras, clips, gomas...). Parecía que le gustaba, no se si podéis ver del todo bien lo liada que está (la foto la hice con el móvil viejo), hasta pasó por dentro de uno de los agujeros para poner los dedos en las tijeras (azul claro)! Parecía cómoda y todo.


Como ese no era sitio para una serpiente mi padre la sacó de casa y la dejó en unos hierbajos. Se puso unos guantes de esos supergordos y la cogió con unas tenazas de esas para girar la carne en la paella. En cuanto notó que la tenían agarrada, la serpiente empezó a morder con una mala leche... Suerte que no mordió a nadie, sólo a las tenazas. La verdad es que no tengo demasiada idea de por donde entró, ya que en el estudio no hay ventanas que se puedan abrir ni ninguna puerta cerca de el exterior. Pero bueno, fue una visita curiosa.

20 de maig 2007

Ein bißchen Stress


Es ist schon lange her, seit meine letzte Aktualisierung. Es sieht so aus, als ob mein Blog wäre verlassen. Aber nicht! Mein Blog lebt noch. Das Problem ist dass, diese letzte Tage bin ich super beschäftigt. Ich muss fünf Arbeite erledigen und für eine Prüfung studieren die ich morgen habe.

Die Prüfung ist von Teorie der Signale, ein Telekommunikationsfach den ich nicht viel mag. Außerdem, ist es sehr schwierig. Zum Glück bin ich nicht die Einsige die so ist, die ganze Klasse ist verliehrt. Ich werde nicht die Jeniege sein, die das Examen nicht besteht, hihi.

Aber die Signalprüfung ist nicht was mir gerade am höchsten besorgt. Dieser Privileg liegt an die Arbeiten. Morgen soll ich eine, die ich mit zwei Kollegen mache, abliefern. Mein Teil habe ich schon seit zwei Wochen erstellt. Wie geht es denn mit die andere zwei Teile? Nichts!!! Diese Teile existieren noch nicht. Und die Arbeit ist für morgen! Heillos. Und die andere vier Arbeiten gehen nicht besser. Nur in eine habe ich eine haftbare Kollegin. Buaaaa! Ich vermisse Arbeiten mit meine Unikollegen (Montse, Marc, Corti...) machen, sie waren alle sehr fleißig und Freunde, dem man vertrauen konnte.

30 d’abril 2007

Efectes del corrent elèctric al cos humà


Actualment l’electricitat forma part de la nostra vida. En principi això no hauria de suposar cap risc per a nosaltres, els aparells i dispositius elèctrics porten proteccions i aïllaments per tal que no ens electrocutem. Però a tots ens ha passat alguna la vegada el corrent o, si més no, coneixem algú a qui sí.

Una persona s’electritza quan forma part d’un circuit elèctric i la corrent circula pel seu cos. Aquest fet pot tenir diversos efectes tals com lesions físiques secundàries (cops, caigudes), tetanització (moviment incontrolat dels músculs), cremades (poden ser de diversos graus) i mort per electrocució. La mort causada pel pas d’electricitat és deguda principalment a fibril·lació ventricular (moviment incontrolat i no conjunt de les cèl·lules cardíaques que fa que el cor no bombegi amb prou força la sang) seguit d’asfíxia (el corrent afecta al centre regulador respiratori).

La gravetat de l’efecte elèctric sobre el cos és proporcional a la intensitat del corrent i el temps d’exposició. Altres factors que també hi influeixen, però en menys mesura, són el tipus de corrent (continu o altern), la direcció del corrent (ascendent, descendent o longitudinal), la impedància del cos i la freqüència del corrent.

Experimentalment s’han pogut determinar diferents llindars relacionant el temps d’exposició i la intensitat del corrent. En corrent altern s’ha situat el llindar de percepció (sensació de pas de corrent) en 0’5 mA, independentment del temps d’exposició. El llindar en què ja no es poden deixar anar els elèctrodes varia de 10 a 200 mA segons el temps d’exposició. I, finalment, tenim el més perillós de tots: el llindar de fibril·lació ventricular. Varia segons el temps; en cas d’estar exposat uns 5 segons rondarà els 50 mA, mentre que si el temps d’exposició és mínim es troba als 500 mA. Cal destacar que els valors comentats fan referència a si el tipus de corrent és altern. En cas de ser continu els llindars són força més elevats; és a dir, el corrent continu és, en general, menys perillós que l'altern.

Font: Corriente eléctrica: efectos al atravesar el organismo humano (Luis Pérez Gabarda)

21 d’abril 2007

Das Leben der Anderen


Gestern bin ich ins Kino mit meine Schwester gegangen. Ich habe „Das Leben der Anderen“ gesehen, von Florian Henckel von Donnersmarck. Bei der Oscarverleihung 2007 wurde der Film mit dem Preis für den Besten fremdsprachigen Film ausgezeichnet.

So wie viele (vielleicht ZU viele?) deutsche Filme und Bücher, „das Leben der Anderen“ spielt in der DDR. Georg Dreymann, ein Theaterschriftsteller, und seine Freundin Christa-Maria, Schauspielerin, werden von der Stasi-Hauptmann Gerd Wiesler beobachtet. Georgs Texte sind regimetreue und haben keine Zensurprobleme, aber der Kulturminister Bruno Hempf will Dreyman beseitigen, um dessen Freundin zu erobern. So beginnen die neue Arbeitstage für Gerd Wiesler.

Gerd ist ein einsamer grauer Mann, ohne Freunde weder Freundin, der in eine kleine graue Wohnung lebt. Er hat kein Privatleben und er stürzt sich voll auf seine Arbeit. Durch das Leben der Anderen (Georgs und Christa-Marias), Gerd tretet in eine Welt ein, wo er nie gewesen ist: Kunst, Liebe, freies Denken, zwischenmenschliche Beziehungen... Dieser Eintritt beeinflusst ihm bis ein Punkt der nie gedacht hätte.

Der Film ist wirklich zu empfehlen. Und sei Aufmerksam auf das einzige Scherz der Film, am Ende, hehe.

16 d’abril 2007

Introducció al japonès II: història de la llengua


El japonès (“nihongo”) és la llengua oficial del Japó, però també s’usa a Hawaii, a Califòrnia i al Brasil. La parlen uns 128 milions de persones i és la 8ena llengua amb més parlants del món. Té moltes variants dialectals, però la considerada oficial és la de Tokio, la capital. A diferència de la majoria de llengües del món no es coneixen les seves arrels, és per això que se la considera una “llengua aïllada”. Té similituds amb el coreà, el turc i el finès en tant que és una llengua aglutinant, és a dir, que forma les paraules afegint prefixos, sufixos i/o radicals a un radical.



Por exemple, donats els radicals d’amunt, quin significat creieu que té la unió d’ambdós? Es podria suposar que una dona-nen és una nena. No és un mal raonament, però el mode de pensar japonès no és lògic sinó vital, un mode gens conegut en el pensament occidental. Els dos radicals representen una dona i un nen. Hi ha alguna cosa que mostri més amor que una mare amb el seu fill? Per això el significat d’aquest ideograma no és el de nena, sinó el d’agradar o estimar.

Japó va començar a ser habitat cap a l’any 2.500 aC per pobles siberians. Al cap de nou segles havien desenvolupat una llengua pròpia (completament diferent de la parlada a Sibèria o a la Xina), anomenada Yamato. Donat que l’arxipèlag japonès està molt aïllat i no va patir invasions, la llengua va restar molt temps sense patir cap mena d’influència exterior.

Com als inicis de tota llengua, el Yamato inicialment sols era parlada. Quan el nivell cultural del poble japonès era prou elevat com per desenvolupar l’escriptura, van patir una gran influència asiàtica. Savis coreans van portar l’escriptura xinesa al Japó. Com que el Yamato escrit encara estava molt verd, l’any 405 aC el poble japonès acabà adoptant els ideogrames xinesos com a forma oficial d’escriptura. Aquests ideogrames passaren a anomenar-se “kanji” (literalment significa “caràcter xinès”). Alguns ideogrames no van patir cap modificació ni simplificació i van conservar el significat xinès original; per escriure “muntanya” en japonès s’utilitza l’antic ideograma xinès. En altres casos s’utilitzà la fonètica xinesa dels ideogrames per representar les síl·labes del japonès parlat. La simplificació d’aquests ideogrames va originar els dos sil·labaris japonesos: el hiragana i el katakana.

30 de març 2007

Ordino




This picture was taken by my boyfriend about a year ago. The village which the snowflakes are covering is Ordino[http://www.ordino.ad/], one of the seven parishes of Andorra. It's a quiet place surrounded by mountains and crossed by a small river. Only 3,000 inhabitants live there, all in cute rustic houses made of stone and wood. Ordino is a really picturesque village, all white in the winter, full of bloomed colorful flowers in the summer. If you visit Andorra you just have to go there. The difference between the highly visited commercial capital (Andorra la Vella) and Ordino is enormous.

18 de març 2007

Fòrum de les Tecnologies de la Informació 2007



Entre els dies 19 i 28 de març es celebra al Campus Nord de la UPC (Barcelona) el “Fòrum de les Tecnologies de la Informació”, un punt de trobada entre empreses del sector de les TI i estudiants d’enginyeria, en informàtica majoritàriament.

Durant una setmana es duran a terme unes conferències o workshops on les empreses expliquen coses com què fan, quin tipus de projectes realitzen, quines tecnologies fan servir, etc. També es realitzen actes més participatius tals com els “cafès col·loqui”. Aquests consisteixen en una reunió entre uns 10 estudiants i personal de recursos humans on es tracten temes relacionats amb els llocs de treball que ofereixen: ambient de l’empresa, sou, carreres professionals, formació, etc. Podeu apuntar-vos als workshops o cafès seguint aquest link.

Però el més espectacular del Fòrum és el dia dels estands. Es munta una carpa amb estands per cada una de les empreses i, durant tot el dia, els estudiants van a donar-hi un tomb per tal de parlar i informar-se de les diferents empreses i, si ho creuen convenient, deixar-los el seu currículum. També hi ha qui aprofita per proveir-se de bolígrafs, llapis i regalets varis, jeje.


El Fòrum està organitzat per estudiants de la Facultat d’Informàtica de Barcelona. Jo l’any passat ja vaig col·laborar-hi i, tot i haver acabat la carrera ja, aquest he tornat dedicar unes quantes horetes al Fòrum. La veritat és que espero que tota la feina feta sigui útil i la gent sàpiga aprofitar-la.

Recordeu que esteu tots invitats a participar al Fòrum!!!

06 de març 2007

Die Wohnung in Heidelberg


Macht drei oder vier Jahre bin ich ein Paar Wochen in Heidelberg gewesen. Da habe ich in eine kleine Wohnung gelebt, die gemietet von eine Biologiedoktorandin war. Es gaben zwei Gebäude mit solche Appartamente. Ich glaube, dass sie waren für Studenten, Doktorande und Leute die in der Orthopädische Klinik arbeitete (es war neben dieser Klinik). Alles war ziemlich neu und der Ort wo sich das alles befand war ruhig und schön. Nach unten stand der Neckar, nach oben und nach der Seite Wald.

In der Appartement gab es ein Zimmer, ein Badezimmer und ein Korridor der die zwei Räume verbinderte. Den Zimmer war ziemlich groß und hatte ein Balkon durch dem die Sonnenstrahle hereinkamen. Es war das Schlafzimmer, das Esszimmer, das Arbeitszimmer und das Wohnzimmer des Hauses (ich habe auf dem Sofa geschlafen). Das Badezimmer war nicht schlecht und nicht so klein wie man denken kann. In das Korridor befand sich die eingebettete Küche.

Es war eine kleine Wohnung aber hatte man nicht dieses Gefühl. Es ist klar, dass es nicht ein Platz wo eine Familie leben könnte war, aber für ein Student fand ich toll. Mir hätte es schon gefällt in eine Studentenstadt wie Heidelberg zu studieren und in solche Wohnung leben.

Ich wollte hier ein Paar Fotos von den Haus hängen (eine von draußen und eine von drinnen), aber leider haben wir Bauarbeiter zu Hause und die Fotos sind alle gepackt. Ich werde sie schon tun wenn ich sie habe.

18 de febrer 2007

Restaurant on no anar


La veritat és que no tenia intenció d’escriure aquesta entrada, però les circumstàncies m’han obligat a fer-ho. Serà la primera crítica gastronòmica que faig al meu blog, quina emoció! Doncs comencem!

Dissabte passat vaig anar a menjar a un restaurant xinès, concretament al que hi ha al carrer Balmes 13 de Barcelona, “Central nou” o algo així es diu. Com érem un grup de 15 persones ens van fer un menú tancat: per 11 euros ens van portar 3 primers, 3 segons, beguda i postres. Un preu baratet per tant menjar, estava clar que de boníssima qualitat no seria. I efectivament; el menjar no era immenjable però vaja, massa bo no estava. Jo vaig anar agafant una miqueta d’aquí una miqueta d’allà. Doncs bé, vam acabar, vam marxar i tots feliços.

Els problemes van venir al vespre del dia següent, quan va començar a fer-me mal la panxa. Vaig passar una nit dolenta, traient i traient tot el que havia menjat. Està clar que alguna cosa que vaig menjar allà estava dolenta. I no és que jo tingui un estómac delicat, tan sols en recordo una de vegada amb problemes similars: quan vaig beure llet feta malbé (mea culpa).

Conclusió de tot plegat: us recomano aferrissadament eviteu aquest restaurant.

10 de febrer 2007

Damien Rice - 9 crimes


A delicate and sad video for a delicate and sad song. Beautiful.





25 de gener 2007

19 de gener 2007

Moscas volantes


No se si a alguno os habrá pasado que a veces os parece ver una mosquita volando cerca vuestro pero al mirar mejor no hay nada. Espero que no, pero si es así, quizá tenéis las denominadas “moscas volantes”. Son puntitos o hilos negros que parecen estar encima del ojo, como un motita de polvo. Pero… ¿que son realmente? Mejor empezamos por el principio: el funcionamiento de la vista.

El órgano de la visión es el ojo. Está formado por tres capas superpuestas: esclerótica (la parte blanca del ojo), coroide y retina. La primera tiene una función defensiva, la segunda nutritiva y la tercera sensitiva. Nos centraremos en la tercera, que es la que realmente nos hace ver. La luz que entra por la pupila se proyecta en la tercera capa, la retina, que está formada por 120 millones de conos y 7 de bastones. Los conos y bastones son las células que “ven”, ya que son las únicas capaces de transformar la luz en impulsos eléctricos.


Entre el cristalino y la retina se encuentra una masa gelatinosa encargada de mantener la forma esférica del ojo, el humor vítreo. Obviamente es transparente, sino no veríamos nada porque los rayos de luz no llegarían a la retina. Las moscas volantes no son más que trocitos de célula que se han desprendido de la retina y se han quedado atrapados, nadando felizmente, en el humor vítreo. Esto hace que los rayos que se cruzan con uno de estos trocitos se pierdan, cosa que produce una sombra en la retina y la consiguiente “mosca” oscura en la visión. Las moscas volantes son molestas pero no graves, a no ser que vayan acompañadas de destellos de luz o los puntos negros estén siempre fijos en el mismo sitio. Si es así se debe ir corriendo al oftalmólogo, ya que podría tratarse de un desprendimiento de retina, cosa mala.

Las moscas votantes suelen verse mucho si miramos un fondo simple y claro (pared blanca, cielo…) y son MUY molestas. Desgraciadamente quien tenga estas moscas tendrá que aprender a convivir con ellas hasta que el cerebro se acostumbre y deje de verlas (cosa difícil porque cuando las ves, más que ignorarlas te obsesionas con ellas), ya que operar conlleva demasiado peligro.

Quien las tenga, pues paciencia y quien no… que disfrute de su visión sin tropezones!!!

07 de gener 2007

Esperança de vida


Setè dia de l’any i primera entrada del 2007 al blog. Han anat bé les festes? Heu hagut de menjar molt? Molts regals? Espero que us ho hagueu passat bé. Jo sí, sempre està bé fer festa. I la veritat és que m’ho passo bé decorant, jiiiji! Avui ja tocarà treure-ho tot i dilluns... a la uni altra vegada. I dins de res exàmens! Aish...

Doncs en aquest primer post de l’any comentaré un estudi fet per la CIA que vaig trobar curiós. Sabeu quin és el país amb major esperança de vida? Japó? Suècia? Austràlia? No! Andorra! Andorra es troba en primera posició amb una esperança de 83’5 anys, seguida de Macau (82) i San Marino (81’7). Tots tres són països petitets amb poca població. Deu ser que com menys gent hi ha, millor et cuiden! El que també crida l’atenció és la diferencia entre homes i dones. La mitjana de vida d’una dona a Andorra és de 86’6 anys, mentre que la d’un home de 80’6. Deu ni do la diferència. Però vaja, no és res nou, jo sempre he sentit a dir que les dones “duren” més però amb menys qualitat de vida (tenen més dolors i estan més “fetes malbé” en general).

Espanya es troba a la 19ena posició amb una esperança de vida mitja de 79’6 anys. Si Catalunya fos un estat (que no ho és, cosa que no vol dir que no sigui una nació) es trobaria a la 5ena posició, darrera del Japó, amb 80’9 anys de mitjana. A Barcelona, on visc jo, l’edat mitjana que viu la gent són 81 anys.

Però vaja, el que tenen les estadístiques és que són això, estadístiques, mitjanes fetes amb molta gent. Hi haurà qui durarà més i hi haurà qui menys. El que hem de fer tots és cuidar-nos bé, fer esport, conduir sense anar beguts i no fumar per tal de viure moooolts anys i de pas pujar la mitjana catalana, jeje.