Efectes del corrent elèctric al cos humà

Actualment l’electricitat forma part de la nostra vida. En principi això no hauria de suposar cap risc per a nosaltres, els aparells i dispositius elèctrics porten proteccions i aïllaments per tal que no ens electrocutem. Però a tots ens ha passat alguna la vegada el corrent o, si més no, coneixem algú a qui sí.

Una persona s’electritza quan forma part d’un circuit elèctric i la corrent circula pel seu cos. Aquest fet pot tenir diversos efectes tals com lesions físiques secundàries (cops, caigudes), tetanització (moviment incontrolat dels músculs), cremades (poden ser de diversos graus) i mort per electrocució. La mort causada pel pas d’electricitat és deguda principalment a fibril·lació ventricular (moviment incontrolat i no conjunt de les cèl·lules cardíaques que fa que el cor no bombegi amb prou força la sang) seguit d’asfíxia (el corrent afecta al centre regulador respiratori).

La gravetat de l’efecte elèctric sobre el cos és proporcional a la intensitat del corrent i el temps d’exposició. Altres factors que també hi influeixen, però en menys mesura, són el tipus de corrent (continu o altern), la direcció del corrent (ascendent, descendent o longitudinal), la impedància del cos i la freqüència del corrent.

Experimentalment s’han pogut determinar diferents llindars relacionant el temps d’exposició i la intensitat del corrent. En corrent altern s’ha situat el llindar de percepció (sensació de pas de corrent) en 0’5 mA, independentment del temps d’exposició. El llindar en què ja no es poden deixar anar els elèctrodes varia de 10 a 200 mA segons el temps d’exposició. I, finalment, tenim el més perillós de tots: el llindar de fibril·lació ventricular. Varia segons el temps; en cas d’estar exposat uns 5 segons rondarà els 50 mA, mentre que si el temps d’exposició és mínim es troba als 500 mA. Cal destacar que els valors comentats fan referència a si el tipus de corrent és altern. En cas de ser continu els llindars són força més elevats; és a dir, el corrent continu és, en general, menys perillós que l'altern.

Font: Corriente eléctrica: efectos al atravesar el organismo humano (Luis Pérez Gabarda)

Das Leben der Anderen

Gestern bin ich ins Kino mit meine Schwester gegangen. Ich habe „Das Leben der Anderen“ gesehen, von Florian Henckel von Donnersmarck. Bei der Oscarverleihung 2007 wurde der Film mit dem Preis für den Besten fremdsprachigen Film ausgezeichnet.

So wie viele (vielleicht ZU viele?) deutsche Filme und Bücher, „das Leben der Anderen“ spielt in der DDR. Georg Dreymann, ein Theaterschriftsteller, und seine Freundin Christa-Maria, Schauspielerin, werden von der Stasi-Hauptmann Gerd Wiesler beobachtet. Georgs Texte sind regimetreue und haben keine Zensurprobleme, aber der Kulturminister Bruno Hempf will Dreyman beseitigen, um dessen Freundin zu erobern. So beginnen die neue Arbeitstage für Gerd Wiesler.

Gerd ist ein einsamer grauer Mann, ohne Freunde weder Freundin, der in eine kleine graue Wohnung lebt. Er hat kein Privatleben und er stürzt sich voll auf seine Arbeit. Durch das Leben der Anderen (Georgs und Christa-Marias), Gerd tretet in eine Welt ein, wo er nie gewesen ist: Kunst, Liebe, freies Denken, zwischenmenschliche Beziehungen... Dieser Eintritt beeinflusst ihm bis ein Punkt der nie gedacht hätte.

Der Film ist wirklich zu empfehlen. Und sei Aufmerksam auf das einzige Scherz der Film, am Ende, hehe.

Introducció al japonès II: història de la llengua

El japonès (“nihongo”) és la llengua oficial del Japó, però també s’usa a Hawaii, a Califòrnia i al Brasil. La parlen uns 128 milions de persones i és la 8ena llengua amb més parlants del món. Té moltes variants dialectals, però la considerada oficial és la de Tokio, la capital. A diferència de la majoria de llengües del món no es coneixen les seves arrels, és per això que se la considera una “llengua aïllada”. Té similituds amb el coreà, el turc i el finès en tant que és una llengua aglutinant, és a dir, que forma les paraules afegint prefixos, sufixos i/o radicals a un radical.



Por exemple, donats els radicals d’amunt, quin significat creieu que té la unió d’ambdós? Es podria suposar que una dona-nen és una nena. No és un mal raonament, però el mode de pensar japonès no és lògic sinó vital, un mode gens conegut en el pensament occidental. Els dos radicals representen una dona i un nen. Hi ha alguna cosa que mostri més amor que una mare amb el seu fill? Per això el significat d’aquest ideograma no és el de nena, sinó el d’agradar o estimar.

Japó va començar a ser habitat cap a l’any 2.500 aC per pobles siberians. Al cap de nou segles havien desenvolupat una llengua pròpia (completament diferent de la parlada a Sibèria o a la Xina), anomenada Yamato. Donat que l’arxipèlag japonès està molt aïllat i no va patir invasions, la llengua va restar molt temps sense patir cap mena d’influència exterior.

Com als inicis de tota llengua, el Yamato inicialment sols era parlada. Quan el nivell cultural del poble japonès era prou elevat com per desenvolupar l’escriptura, van patir una gran influència asiàtica. Savis coreans van portar l’escriptura xinesa al Japó. Com que el Yamato escrit encara estava molt verd, l’any 405 aC el poble japonès acabà adoptant els ideogrames xinesos com a forma oficial d’escriptura. Aquests ideogrames passaren a anomenar-se “kanji” (literalment significa “caràcter xinès”). Alguns ideogrames no van patir cap modificació ni simplificació i van conservar el significat xinès original; per escriure “muntanya” en japonès s’utilitza l’antic ideograma xinès. En altres casos s’utilitzà la fonètica xinesa dels ideogrames per representar les síl·labes del japonès parlat. La simplificació d’aquests ideogrames va originar els dos sil·labaris japonesos: el hiragana i el katakana.