31 d’octubre 2007

Xina: a volar!


Anar a Beijing (Pequín) des de Barcelona és una mica pesat. No tan sols perquè s'ha de creuar tota Europa i Àsia, sinó també perquè no hi ha cap vol directe del Prat a la Xina. I clar, això significa haver de fer escala, amb tot el què comporta: canviar d'avió, esperar a que surti l'altre (o córrer perquè l'altre està sortint), passar altra vegada controls, buscar la porta d'embarcament...; en definitiva, perdre temps. Es veu que de vols que connectin Barcelona directament amb la part més llunyana d'Àsia sols n'hi ha un, Barcelona-Japó, però el passatge no està pas format per persones sinó per tonyines.

A les 10 i poc estàvem ja a l'aeroport davant d'una finestreta d'Air France preparats per embarcar les maletes. Havíem de sortir a les 12.50 cap a París per agafar allà un avió cap a Beijing. Teníem una horeta a l'aeroport Charles de Gaulle per estirar les cames i anar fins al següent avió; ni molt ni poc temps, estava bé. Però com l'avió -oh, sorpresa!- va sortir amb retard de Barcelona, la horeta es va transformar en 15 minuts. I aquest aeroport parisenc no és petit que diguem, a més vam arribar a una punta i havíem d'anar a l'altra (vam agafar un metro i tot!). Per sort d'experiència en córrer per aeroports per no perdre enllaços en tenim força: a Madrid vam fer grans corredisses que no ens van servir de gaire, tot i arribar quan l'avió encara hi era no ens hi van deixar pujar, ens van tancar la porta als nassos (booooooordes!!!); sortosament a Bèlgica, després d'emular al correcamins, vam aconseguir enganxar l'enllaç a Johannesburg (llàstima que les maletes no portaven motors a reacció i van arribar uns dies més tard).

L'avió París-Beijing estava força bé. Tenia pantalletes/ordinador on podies mirar pel·lícules i jugar (em vaig fer rica al 50x15!). El menjar estava força bé, tot i ser de la mateixa companyia no tenia res a veure amb el de l'avió anterior. Mentre volàvem per nosaltres era de nit (tot i que a fora hi lluís un sol rus espaterrant), però no vam pas dormir gaires hores de les 11 que va durar el vol. A les 8 del matí vam aterrar a Beijing. Una horeta per acomodar-se a l'hotel i... alehop! A visitar la cuitat! Estàvem tots cansadíssims, però tot i això anàvem amb els ulls ben oberts, tot era tan diferent!

Per tornar a Barcelona vam sortir des de Xangai amb la companyia KLM, holandesa, fent escala a Amsterdam. La meitat de l'avió era per passatgers, l'altra meitat era de càrrega. Curiós, no ho havia vist mai. L'avió d'Air France era millor. Tot i que el dia va tenir sols 18 hores (el de l'anada 30), vam esmorzar i dinar dues vegades (coses de passar per diversos usos horaris). Per sort el menjar estava bé. Aquesta vegada no vam haver de demostrar les nostres qualitats atlètiques a l'aeroport, a Amsterdam vam esperar-nos 3 hores fins sortir cap a Barcelona. Sort que anava carregada de Sudokus, de mots encreuats i d'un llibre de'n Quim Monzó.

També vam fer petits vols nacionals per Xina. La veritat és que els avions, de China Eastern Airlines (companyia estatal), estaven força bé. S'haurà de tornar i provar els de China Southern! Jeje.

30 d’octubre 2007

Coca-cola cans


Coca-cola is a very internationalised trademark, cokes can be found almost everywhere and their appearance is always the same. Usually cokes of two countries only differ in their labeling language. That's why I like picking up cokes that are different from the ones I am used to see.



Above there can be seen some coke cans that I have. From left to right:

  • This one is from China. It is decorated with Olympic rings due to the proximity of the Games in Beijing. Notice it's strange opening, it seems to be the one of a tuna can! In China people may be thirstier than in other counties, this can holds 35'5 cl.
  • Last year Coca-cola changed the shape of it's cans in Spain. This is a new one, taller and thinner than the older, but inside there are the same 33 cl.
  • I took this small one from a flight to England when I was younger. I found this mini coca-cola can cute, it only holds 15 cl.
  • That's my Tunisian can. It's the only one written from top to bottom and from right to left (nowadays in China they write in the western orientation).
  • Actually I don't like light coke, but I found nice the design of the can. South African cans are bigger than the others (34 cl) and they are also heavier, their metal is thicker and stronger. On the top they have a the strange shape, with some kind of little steps.

26 d’octubre 2007

Xina: de tornada


Després de 14 dies, d'haver agafat 7 avions, d'haver trepitjat 9 ciutats i haver-ne visitat 6, després d'haver enganxat un encostipat i haver pres unes pastilles sense poder-ne llegir el prospecte, d'haver anat per terra-mar-aire, d'haver passat per 5 hotels, d'haver menjat menjar xinès dia sí dia també i després d'haver vist moltes, moltíssimes coses, torno a estar a Barcelona.

Se m'ha fet curt, m'hi hauria estat més temps a la Xina. Allà el temps es va contraure, mentre que a Barcelona es va expandiiiiiiir i se m'anava acomulant feina, treballs i pols a l'habitació. Quina mandra! He estat una setmana posant-me al dia. Jo vull fer de turista!!!

La veritat és que he marxat de Xina admirant-la molt més que no pas quan vaig arribar-hi. És un país gegant, amb molts contrastos, orgullós d'ell mateix, amb una cultura impressionant i un comunisme estrany. La gent allà es veu feliç, rebossen simpatia i són tremendament servicials. Se'ls veus menys freds i distants que aquí (clar que la majoria de xinesos que vaig veure estaven de vacances passejant per llocs turístics, suposo que un barceloní que visita el Parc Güell portarà més bon rotllo a sobre que un que va cap a la feina amb Renfe).

Crec que una de les coses d'allà que més em va sorprendre és que la gent es comporta a les grans ciutats com si estiguessin a un poblet. Condueixen com els dóna la gana (sobretot a Beijing/Pequín), els peatons creuen per tot arreu (deuen sortir de les classes de kung-fu amb ganes de posar-se a prova), les bicis circulen entre el trànsit com si estiguessin esquivant arbres d'un bosc i la gent ha canviat el concepte de fer cues pel de "be water my friend" (si tens una fila de gent davant -de guiris, que no els autòctons no en fan- filtra't com l'aigua i vés avançant encara que no hi hagi espai físic). També és curiós veure com al vespre van apareixent paradetes de iaies Maries fent boletes d'arròs o fregint pinxets de carn per vendre. Una cosa que també impressiona és l'afició que tenen els xinesos a escopir. Sortosament tenen l'amabilitat d'escurar-se sorollosament la gola abans, així pots apartar-te de la trajectòria de l'element en qüestió. Això contrasta bastant amb l'obsessió que tenen per escombrar el terra. Pots trobar-te el terra tot escopit, però no hi trobaràs ni una fulla ni un paperet. Jo quasi que prefereixo el segon!

I, uff..., hi ha moltes coses per explicar. Ja ho aniré fent mica a mica, en còmodes entregues xD.