Descosits de canyella

Cap als USA!

2008-07-05T20:23:00.007+02:00

Demà el bloc tornarà a quedar orfe (oh, que estrany!). Marxaré unes setmanes de vacances als Estats Units, a veure els parcs nacionals de l'oest. No hi he estat mai a Amèrica, a veure si m'agrada! Llàstima que justament anem a la part més allunyada de Barcelona, seran unes quantes hores d'avió (11 exactament). Quedarem ben irradiadets (com més amunt, més radiació) i avorridets, a veure si aquesta vegada aconsegueixo adormir-me a l'avió.

La veritat és que ja tenia ganes de marxar, que la feina és estressant últimament, brrff. No sé pas si no em trobaré els meus trastets a la porta quan torni de vacances o si tindré ganes de tornar-hi, aish. Bueno, així podria acabar el Projecte del màster d'una vegada per totes.

La ruta que farem és per allà és bastant gran, passarem per ciutats com LA, San Francisco, Las Vegas (CSI!!), Salt Lake City... i parcs com el del Gran Canyon, Yellowstone, Yosemite... I tot sense agafar ni un avió! Acabaré fartíssima de l'autocar! Espero no marejar-me ni res %S .

Seguiré fent la maleta, que encara em queda intentar tancar-la xD . Quan torni ja explicaré les coses més interessants del viatge (quina vergonya, encara no he acabat amb les de la Xina v_v).

Let's see the States!

The Big Blog Absence

2008-06-12T19:54:00.004+02:00

Lately, as it can be seen, I haven't updated my blog with the usual frequency. It's been more than three months since the last entry. I'm ashamed v_v . Poor little cookie blog!

Obviously there is a reason for this: I don't have enough time! Working full-time, going to the uni and doing my master thesis leaves me almost without time for myself. But what definitively broke all my plannings was having to do the magazine of an university association in only two weeks. The other years I made it in months! I nearly collapsed. Obviously the organisation wasn't good at all, everything was left for the last moment. Due to this, during this weeks I hadn't time to do anything else, which lead to an accumulation of work of the uni and the abandonment of my thesis and blog.

Fortunately, last week the lessons finished, so now I hope to have (more) time for my thesis and blog. Maybe I won't be able to write three entries per month (as I'd like), but I'll try to write at least something each month.

Let's go bloggie!

Where the chocolates come from

2008-03-09T15:29:00.005+01:00

29 de febrer

2008-02-29T20:56:00.005+01:00

Avui és 29 de febrer! oOOooOH! La veritat és que no tinc cap text preparat pel blog, però em feia gràcia escriure un post el 29 de febrer, que fins dins de 4 anys no n'hi haurà cap!

Have a nice day!

The Killers - Mr. Brightside

2008-02-21T21:40:00.002+01:00

The Killers, my sister's favorite group, is a rock band from Las Vegas (USA). In 2004 they released their first album, called "Hot Fuss". It contained their first world hit, "Somebody told me", so as the song of this video, "Mr. Brightside".

I find this Moulin Rouge-styled video very good. I love the way Brandon (the singer) moves, his expressions in the clip, the girl's characterization, the colorful composition... By the way, those addicted to Heroes may recognize the evil man: he is Mr. Thompson, Mr. Bennet's superior in the Company. I like his performance too.

Neue Arbeit

2008-02-11T20:48:00.000+01:00

Morgen ist mein erstes Tag in meine neue Arbeit. Ich werde mich vier Stunden früher aufwachen sollen, dass wird seeehr hart für mich sein :_( . Und meine Studien habe ich noch nicht beendet, was heisst, dass ich die Arbeit mit ein Fach und meine Diplomandenstelle kombinieren müssen werde. Ich glaube, dass ich es alles schaffen werde, aber das werde ich es die nächsten Wochen erfahren.

Mein neues Arbeitsplatz ist zirka 40 Minuten weit weg von meinem Haus, das ist was ich am wenigstens von die Arbeit mag. Warum konnte die Firma nicht in Barcelona sein? Ach. Aber der Rest sieht gut aus: ein gutes Lohn, nette Kollege und ein interessantes Projekt. Mein Abteilungsleiter hat auch eine Arbeit die mit de F1 ins katalanischen Fernsehen zusammenhängt. Wie spannend!

Offensichtlich habe ich noch keine Photo von mein neues Arbeitsplatz, deswegen werde ich Eine von mein Altes tun. Es war in die Diagonal, vor die Torre Agbar von Jean Nouvel. Es war anziehend durch das Fenster zu schauen :) .

PS: Den Text habe ich es gestern geschrieben.

Snowman cakes

2008-01-31T17:02:00.001+01:00

Chocolate cake vs lemon cake, which one is better? Well, the yellow one is a more realistic snowman, but the dark is made of chocolate. Nd I love chocolate sponge cakes x) ! Both were cute, the moment of cutting them was very hard, poor snowmen :'( . But they were so tasty... ^^

Relato: el sol y la luna

2008-01-29T15:56:00.000+01:00

Cuenta la leyenda que hace muchos, muchos años, cuando aún no había seres humanos en la tierra, el sol y la luna paseaban por el cielo cuando les apetecía, despreocupadamente. El día y la noche no existían, la luz aparecía según los caprichos del sol.

Los dos astros, aunque compartían el cielo, se mantenían distantes. La luna, coqueta y presumida, pasaba los días arreglándose para tener la superficie bien lisa y suave.

Un día el sol, aburrido, decidió ir a charlar con su compañera. Sabía que a ella sólo le interesaba estar guapa y no le haría caso. Por eso quiso hacerse el simpático y fue, todo inocente él, a quitarle un cometa que había chocado contra ella y la había abollado sin que se diera cuenta.

Pero en acercársele el sol, nada consciente del fuego que desprendía, quemó a la pobre luna, destrozando así parte de su tan cuidada superficie.

Dicen que es por esto que la luna oculta una cara y se mantiene tan lejos del sol como le es posible, yéndose de día y viniendo de noche. Por otro lado, el sol intenta alcanzarla, sin éxito, para disculparse. Las estrellas fugaces en realidad no son más que mensajes que le envía el sol cuando más solo y triste se siente, pero la aflicción de la luna es inmensa, como la mar.

Relato: la Venganza

2008-01-26T12:47:00.000+01:00

Ui, ¡cuánto tiempo sin escribir! Me gustaría empezar esta primera entrada del año deseándoos un feliz 2008, que tiene pinta de ser un buen año :) . Yo terminé al fin los exámenes, quizá ya los últimos de la uni. No es que haya terminado el cuadrimestre del todo, porque aún tengo que entregar prácticas y trabajos, pero bueno, algo es algo.

Existe un pequeño concurso trimestral de relatos en el que se pide escribir un texto de como máximo 100 palabras donde debe aparecer una en concreta. Ya llevo dos escritos y en los dos me pasé de las 100 palabras (especialmente en el primero). Me costó recortarlos y que quedaran mínimamente bien. Así que, como este es mi blog y no pongo límites en el número de palabras, los escribiré enteritos aquí, ale :p. El de hoy es el primero que escribí, "la Venganza".

Inocente. Me decían que era inocente, que lo había hecho por necesidad, que no había sido nada personal, que no era consciente de sus actos... Pero a mí no me valían estas escusas. Me había herido y me había robado uno de mis bienes más preciados que ya nunca más podría volver a recuperar. No, esto no podía ni iba a quedar así. Yo misma me encargaría de que nunca más dañara a alguien. Empecé a idear mi venganza...

De día seguía con mi vida normal, pero al caer el sol le vigilaba durante horas. Era inteligente, pasaron noches y noches sin que diera ningún paso en falso.

Pero hoy presiento que es el Gran Día. Ya ha oscurecido, me dirijo a su escondrijo. Ya he llegado, me escondo donde siempre y empiezo a vigilar. Pasan los minutos... ¡sí! ¡Ha salido! ¡Le veo! ¡¡¡Por fin!!!

Me tranquilizo un poco y voy hacia él, me acerco sigilosamente por detrás, se me tensan los músculos, aguanto la respiración... Estoy a escasos centímetros de él. Alzo una piedra con mi mano derecha, y.... ¡¡¡CHOF!!! ¡Un buen golpe en la cabeza!

Está inmóvil en el suelo. Su sangre y la mía se mezclan, confundiéndose en un pequeño charco.

Me siento aliviada. Ya está. ¡Maldito mosquito, nunca jamás volverás a robar la sangre que tanto me ha costado crear! ¡Parásito!

Por cierto… ¿alguien quiere venir a recoger el cadáver? Ecs, ¡qué asco!

Bones festes!!!

2007-12-23T14:11:00.001+01:00

Felices fiestas! Happy Hollidays! Schöne Feiertage!

Espero que passeu uns dies ben macos (compte amb les panxes els dies de Nadal i de Sant Esteve!) i que el 2008 us porti moltes coses bones i tots siguem millors persones que al 2007.

Aquí potser no es nota gaire (encara no s'han inventat els png en 3D) però la postaleta és un ninot de neu que sobresurt quan la desplegues, com alguns llibres infantils. Tampoc s'aprecia que el paper blanc no és normal sinó que brilla x) . Va ser xulo fer la postal. El més difícil de fer va ser la barretina. Les primeres no semblaven barretines ni res :s . Sóc catalana i no sé dibuixar barretines! Ugh! Però vaja, al final es nota que ho és, no?

Uranio

2007-12-17T19:46:00.000+01:00

Hace unos días, me puse a mirar una galería de imágenes hechas con rayos X (aunque también hay algunas resonancias magnéticas) donde hay algunas que son bastante curiosas. Navegando navegando fui a parar hasta la foto de una piedra, normal a simple vista.

Pero no! No es una roca normal. Es uranio! No sé, me sorprendió que fuera una piedra tan "normal". No es que me lo imaginara verde fosforito o con la marca de "material radiactivo" puesta de serie, pero tampoco pensé que sería como los pedruscos que hay en cualquier parte.

Para terminar, un dato interesante: de la totalidad de la radiactividad, el 87% es natural y el 13% restante es de origen artificial.

Sunset

2007-12-14T18:59:00.000+01:00

Física cuántica

2007-11-28T11:51:00.000+01:00

Hace unos años hice en la uni una asignatura sobre computación cuántica. Era pequeñita, una ale (asignatura de libre elección), así que dimos sólo los puntos básicos. La verdad es que nunca terminé de entender como una misma partícula podía estar en dos o más sitios a la vez ni como podemos modificar una partícula sólo observándola. Sé que estas dos teorías son ciertas y están demostradas, pero se me hace difícil imaginarlo, van muy en contra de nuestro sentido común y de nuestro mundo macroscópico. ¿Dónde se juntan las leyes de la física cuántica y de la física tradicional? Si lo pequeño forma lo grande y lo grande está formado por lo pequeño, ¿porque no coinciden las dos leyes? ¿O quizá coinciden y no lo sabemos?

Todo esto me ha venido a la cabeza por una entrevista que leí la semana pasada en el Magazine. Ima Sanchís entrevistó a Ignacio Cirac, un manresano que dirige el instituto Max Plank de Óptica Cuántica, el mejor de su especialidad. Si ya muchas de las afirmaciones de la física cuántica me parecían sorprendentes, después de leer la entrevista veo que las puertas que deja abiertas son si cabe aún más increíbles. Es un mundo que está en su fase inicial, se sabe aún muy poco. A saber qué nos depara!

A continuación están las partes que encontré más interesantes de la entrevista, si queréis verla entera podéis encontrarla aquí.

[...]

Pregunta: Un gato está vivo y muerto a la vez, sólo cuando yo lo observo se define su estado; una ley muy egocéntrica…
Respuesta: Eso es lo que dice la física cuántica: La realidad que existe fuera de ti no está definida hasta que tú tienes conciencia de ella. De manera que las cosas no están vivas o muertas, ni aquí ni allí, sólo cuando las observas dan lugar a una realidad.

Lo entiendo filosóficamente pero no prácticamente. Si aquí hay un cadáver de mosca, hay un cadáver de mosca aunque yo no lo mire.
En el mundo de lo que se puede ver, el mundo macroscópico que tenemos hoy en día, estos fenómenos de vivo o muerto no sabemos cómo producirlos, pero en el mundo microscópico sí que podemos tener un átomo aquí y el mismo átomo allí, que esté en dos sitios a la vez y con una propiedad en un lugar, vivo por ejemplo, y muerto en otro lugar.

¿Universos paralelos?
Exacto. El mismo átomo vive simultáneamente en universos paralelos. En uno se mueve a la izquierda, en otro a la derecha; en uno está vivo, en otro muerto y, por lo tanto, mientras esos universos sigan existiendo está vivo y muerto a la vez, pero cuando yo lo observo escojo uno de esos universos y así queda definida la propiedad: si observo el vivo, estará vivo, si observo el muerto, estará muerto. El problema de esta analogía es cuando vas al mundo macroscópico y te preguntas por qué no hay personas vivas y muertas a la vez. Pero en el mundo microscópico podemos decir con rigor que esos universos existen al mismo tiempo, y si tú no tienes ninguna interacción con ese átomo, vive tranquilo en su estado indefinido de vivo y muerto a la vez.

[...]

¿Usted se ha interesado por las connotaciones filosóficas?
Sí, pero no soy ningún experto. Lo que creo que rompe más esquemas respecto a la filosofía tradicional es esa idea comprobada de que no existe una realidad bien definida independiente de nosotros. Cuando yo estaba estudiando el doctorado y le contaba estas cosas a mi allegados, me decían: "De acuerdo, pero no se lo cuentes a nadie". Pensaban que estaba loco.

[...]

Existen más estados de la materia, desde plasmas que aparecen en algunos objetos estelares y otros que llamamos condensado de Bose y Einstein. Estos dos señores, hace 80 años, predijeron que a muy bajas temperaturas los átomos que estaban en estado gas se comportarían de una manera muy extraña. Hace diez años se verificó en laboratorio y se obtuvo ese nuevo estado de la materia.

¿Y en qué consiste, cómo se lo explicaría a su hijo de 14 años?
Le diría que de repente a una muy baja temperatura, cuando enfrías más y más esos átomos, empiezan todos a hacer lo mismo, si uno se mueve hacia la derecha le siguen los demás, si lo hace hacia la izquierda, también. Es como si desfilaran todos a la vez y como si supieran lo que va a hacer el que tienen al lado. Eso da como resultado un estado que no es ni líquido, ni gaseoso, ni sólido; es una especie de estado entre líquido y gas, que puede fluir como un líquido y por otro lado es tan diluido como el gas. Si uno abre un grifo, el agua empieza a dar vueltas y al cabo de cierto tiempo cae. Pues bien, estos átomos empiezan a dar vueltas y no caen, pueden dar vueltas y vueltas sin gastar energía. Se trata de comportamientos inesperados de las partículas subatómicas que hoy empezamos a comprender.

Otra de sus investigaciones es la teletransportación a escala atómica.
Sí, he desarrollado esta investigación conjuntamente con físicos daneses. Conseguimos que las propiedades físicas de un grupo de fotones ubicados en un sitio desaparezcan y aparezcan en un conjunto de átomos. Eso es lo que se llama teletransporte cuántico, que no es lo mismo que vemos en Star Trek, es decir que la materia desaparece de un sitio y aparece en otro, nosotros teletransportamos las propiedades.

Pero la vida es una propiedad de la materia.
Sí. ¿Se puede transportar la vida de un objeto vivo a un objeto muerto? ¿Qué desaparezca de uno y aparezca en el otro?

Frankenstein.
... Bueno, pues la física cuántica de momento no lo niega, si pudiéramos extender al mundo macroscópico todas estas investigaciones del mundo microscópico, a lo mejor es posible, aunque hoy no lo es técnicamente, entre otras cosas por caro.

[...]

¿Entonces, las partículas elementales son Dios?
No lo sé. Si hubo un principio parece que de algún sitio tuvo que salir, pero también puede que no haya ningún principio, que el tiempo sea algo periódico que va dando vueltas.

¿Vive usted en la indefinición?
Si tomas una opción y te la crees, puede que no sea cierta. Hasta que no puedo verificar que una es cierta, prefiero no abandonar ninguna.

Xina: Beijing

2007-11-24T19:33:00.000+01:00

Beijing (北京), ciutat amb més de 3.000 anys d'història, és la capital de l'estat xinès. Aquí se la coneix més com a "Pequín", però la transcripció fonètica correcta, en pinyin, és Beijing. O sia que tots a dir-li Beijing a partir d'ara! Literalment el seu nom significa capital (jing) del nord (bei); òbviament està situada cap al nord de la Xina. Els 17 milions de persones que hi viuen passen força fred a l'hivern (-5ºC), mentre que a l'estiu les temperatures sols són una miqueta més fresques que les de Barcelona. Aish, com m'agrada el clima suavet mediterrani!

El que sobta més si s'arriba volant a Beijing és la pol·lució que té a sobre. Des de l'avió si mires cap amunt es veu cel blau, si mires cap a baix una capa grisosa. A la foto del costat pot veure's una mica, tot i que la vam fer quan ja havíem baixat força i no s'aprecia tant com quan estàvem més amunt :( . També sobta el fet que mires cap a baix i veus tot de zones rectangulars de color blau cel. Jo flipava amb la de piscines que tenien i com n'eren de grans. Però en acostar-nos va resultar que no eren piscines sinó teulades de naus industrials xD . Els agrada pintar les teulades de color blau piscina, diria que aquí no ho he vist mai, si més no en la quantitat d'allà segur que no.

Ja a terra, vam passar per un peatge en sortir de l'aeroport (tots els aeroports en tenen). Comparat amb els catalans era molt maco, la teulada era la típica dels temples xinesos. Però en realitat els peatges d'allà no són així de monos, sols el de l'aeroport de Beijing. Un cop a la ciutat el que sorprèn és la quantitat de gratacels i edificis altíssims de vivendes que hi ha. La majoria són grisos, quadrats i lletjos amb tocs vermells (fanalets, ideogrames, banderes de Xina...). Beijing em va recordar a Rússia, tot es veu molt patriòtic i comunista. En canvi, així com a Rússia la gent em va semblar resignada, grisa i molt molt trista, a la Xina se'ls veu feliços i esperançats, contents de viure. Beijing, a part de ser una ciutat grisa i vermella, també és molt verda. Hi ha arbres i arbustets per tot arreu. Tots molt ben cuidats, sense cap fulla que se surti del seu lloc. Fins i tot hi ha carrers amb senefes i dibuixets fets amb flors colorides... en torretes! Aquí no durarien ni un dia, que la gent és molt mangui i arreplega tot el que pot (i sinó que li diguin a ma mare, que li han robat plantes plantades a terra, li han arrencat flors i fins i tot algun veí ha robat els tomàquets madurs de les tomaqueres).

Com al 2008 es faran els jocs olímpics a Beijing, ara hi ha moltes obres, sobretot d'infraestructures. Estan fent carreteres com a xurros (hi havia una espècies de nus de la Trinitat amb... 6 nivells!). Però com no aprenguin a conduir bé, em sembla que per més xules que siguin les carreteres els visitants no se n'enduran una opinió massa bona. Perquè mira que condueixen malament allà, de totes les ciutats on vaig estar Beijing era la pitjor. Els busos i cotxes es tiren els uns sobre els altres encara que no hi hagi el mínim espai per fer-ho, canvien de carril constantment i no paren de pitar-se. A mi fins i tot em va donar la sensació que el conductor del nostre autocar just després d'encendre'l provava cada vegada la botzina. Serà que anar sense ella és perillós allà, nosé. I igual de malament circulen les bicis i les motos. Creuen per on els dóna la gana, tant si comporta anar contradirecció o creuar perpendicularment el carrer. Són molt molt molt inconscients. No porten ni casc! A més sovint a les motos (que són de les petites, no de les de gran cilindrada) hi va el pare conduint, la mare al darrere i entremig el nen, que, com tinguin un accident no crec que en surti ben parat. Ens van dir que el nombre d'accidents mortals a Xina és elevadíssim, però com les dades les proporciona el govern acostumen a estar força "maquillades". A baix podeu veure una intersecció "normal" de Beijing sense gaire trànsit. Imagineu-vos-ho en hora punta! És un caos.

Panellets

2007-11-01T19:53:00.001+01:00

In All saints' Day is tradition, in the Catalan Countries, to cook a sweet dessert called panellets (literally "little breads"). They are little cakes made mainly of almonds, potatoes or sweet potatoes and sugar. Lots of kinds of panellets can be done, with different shapes and flavors: chocolate, orange, coffee, lemon, etc. However, the most popular ones are round with pine nuts around.

Their origin, which is not clearly known, goes back to the 18th century, when people used to eat them in sacramental festivities.

Xina: a volar!

2007-10-31T21:18:00.000+01:00

Anar a Beijing (Pequín) des de Barcelona és una mica pesat. No tan sols perquè s'ha de creuar tota Europa i Àsia, sinó també perquè no hi ha cap vol directe del Prat a la Xina. I clar, això significa haver de fer escala, amb tot el què comporta: canviar d'avió, esperar a que surti l'altre (o córrer perquè l'altre està sortint), passar altra vegada controls, buscar la porta d'embarcament...; en definitiva, perdre temps. Es veu que de vols que connectin Barcelona directament amb la part més llunyana d'Àsia sols n'hi ha un, Barcelona-Japó, però el passatge no està pas format per persones sinó per tonyines.

A les 10 i poc estàvem ja a l'aeroport davant d'una finestreta d'Air France preparats per embarcar les maletes. Havíem de sortir a les 12.50 cap a París per agafar allà un avió cap a Beijing. Teníem una horeta a l'aeroport Charles de Gaulle per estirar les cames i anar fins al següent avió; ni molt ni poc temps, estava bé. Però com l'avió -oh, sorpresa!- va sortir amb retard de Barcelona, la horeta es va transformar en 15 minuts. I aquest aeroport parisenc no és petit que diguem, a més vam arribar a una punta i havíem d'anar a l'altra (vam agafar un metro i tot!). Per sort d'experiència en córrer per aeroports per no perdre enllaços en tenim força: a Madrid vam fer grans corredisses que no ens van servir de gaire, tot i arribar quan l'avió encara hi era no ens hi van deixar pujar, ens van tancar la porta als nassos (booooooordes!!!); sortosament a Bèlgica, després d'emular al correcamins, vam aconseguir enganxar l'enllaç a Johannesburg (llàstima que les maletes no portaven motors a reacció i van arribar uns dies més tard).

L'avió París-Beijing estava força bé. Tenia pantalletes/ordinador on podies mirar pel·lícules i jugar (em vaig fer rica al 50x15!). El menjar estava força bé, tot i ser de la mateixa companyia no tenia res a veure amb el de l'avió anterior. Mentre volàvem per nosaltres era de nit (tot i que a fora hi lluís un sol rus espaterrant), però no vam pas dormir gaires hores de les 11 que va durar el vol. A les 8 del matí vam aterrar a Beijing. Una horeta per acomodar-se a l'hotel i... alehop! A visitar la cuitat! Estàvem tots cansadíssims, però tot i això anàvem amb els ulls ben oberts, tot era tan diferent!

Per tornar a Barcelona vam sortir des de Xangai amb la companyia KLM, holandesa, fent escala a Amsterdam. La meitat de l'avió era per passatgers, l'altra meitat era de càrrega. Curiós, no ho havia vist mai. L'avió d'Air France era millor. Tot i que el dia va tenir sols 18 hores (el de l'anada 30), vam esmorzar i dinar dues vegades (coses de passar per diversos usos horaris). Per sort el menjar estava bé. Aquesta vegada no vam haver de demostrar les nostres qualitats atlètiques a l'aeroport, a Amsterdam vam esperar-nos 3 hores fins sortir cap a Barcelona. Sort que anava carregada de Sudokus, de mots encreuats i d'un llibre de'n Quim Monzó.

També vam fer petits vols nacionals per Xina. La veritat és que els avions, de China Eastern Airlines (companyia estatal), estaven força bé. S'haurà de tornar i provar els de China Southern! Jeje.

Coca-cola cans

2007-10-30T17:40:00.000+01:00

Coca-cola is a very internationalised trademark, cokes can be found almost everywhere and their appearance is always the same. Usually cokes of two countries only differ in their labeling language. That's why I like picking up cokes that are different from the ones I am used to see.

Above there can be seen some coke cans that I have. From left to right:

This one is from China. It is decorated with Olympic rings due to the proximity of the Games in Beijing. Notice it's strange opening, it seems to be the one of a tuna can! In China people may be thirstier than in other counties, this can holds 35'5 cl.
Last year Coca-cola changed the shape of it's cans in Spain. This is a new one, taller and thinner than the older, but inside there are the same 33 cl.
I took this small one from a flight to England when I was younger. I found this mini coca-cola can cute, it only holds 15 cl.
That's my Tunisian can. It's the only one written from top to bottom and from right to left (nowadays in China they write in the western orientation).
Actually I don't like light coke, but I found nice the design of the can. South African cans are bigger than the others (34 cl) and they are also heavier, their metal is thicker and stronger. On the top they have a the strange shape, with some kind of little steps.

Xina: de tornada

2007-10-26T14:06:00.000+02:00

Després de 14 dies, d'haver agafat 7 avions, d'haver trepitjat 9 ciutats i haver-ne visitat 6, després d'haver enganxat un encostipat i haver pres unes pastilles sense poder-ne llegir el prospecte, d'haver anat per terra-mar-aire, d'haver passat per 5 hotels, d'haver menjat menjar xinès dia sí dia també i després d'haver vist moltes, moltíssimes coses, torno a estar a Barcelona.

Se m'ha fet curt, m'hi hauria estat més temps a la Xina. Allà el temps es va contraure, mentre que a Barcelona es va expandiiiiiiir i se m'anava acomulant feina, treballs i pols a l'habitació. Quina mandra! He estat una setmana posant-me al dia. Jo vull fer de turista!!!

La veritat és que he marxat de Xina admirant-la molt més que no pas quan vaig arribar-hi. És un país gegant, amb molts contrastos, orgullós d'ell mateix, amb una cultura impressionant i un comunisme estrany. La gent allà es veu feliç, rebossen simpatia i són tremendament servicials. Se'ls veus menys freds i distants que aquí (clar que la majoria de xinesos que vaig veure estaven de vacances passejant per llocs turístics, suposo que un barceloní que visita el Parc Güell portarà més bon rotllo a sobre que un que va cap a la feina amb Renfe).

Crec que una de les coses d'allà que més em va sorprendre és que la gent es comporta a les grans ciutats com si estiguessin a un poblet. Condueixen com els dóna la gana (sobretot a Beijing/Pequín), els peatons creuen per tot arreu (deuen sortir de les classes de kung-fu amb ganes de posar-se a prova), les bicis circulen entre el trànsit com si estiguessin esquivant arbres d'un bosc i la gent ha canviat el concepte de fer cues pel de "be water my friend" (si tens una fila de gent davant -de guiris, que no els autòctons no en fan- filtra't com l'aigua i vés avançant encara que no hi hagi espai físic). També és curiós veure com al vespre van apareixent paradetes de iaies Maries fent boletes d'arròs o fregint pinxets de carn per vendre. Una cosa que també impressiona és l'afició que tenen els xinesos a escopir. Sortosament tenen l'amabilitat d'escurar-se sorollosament la gola abans, així pots apartar-te de la trajectòria de l'element en qüestió. Això contrasta bastant amb l'obsessió que tenen per escombrar el terra. Pots trobar-te el terra tot escopit, però no hi trobaràs ni una fulla ni un paperet. Jo quasi que prefereixo el segon!

I, uff..., hi ha moltes coses per explicar. Ja ho aniré fent mica a mica, en còmodes entregues xD.

Cap al Regne del Mig!

2007-09-29T13:57:00.000+02:00

Us informo que el bloc estarà unes dues setmanes sense actualitzar-se. Ja sé que això no és cap novetat, la majoria de les vegades deixo els posts per final de mes i passen més de 15 dies sense cap novetat, jeje. Però aquesta vegada és diferent, el motiu de no actualitzar no serà perquè em faci mandreta posar-me escriure (mira que se m'acudeixen moltes coses per escriure, però quan penso que m'he de posar davant l'ordinador a teclejar... --> zzz... ), sinó que serà perquè... estaré fora! Molt lluny! Mooooooooolt lluny!!! Llunyíssim! Me'n vaig a la Xina!

Hi vaig amb la family, de vacances. Passarem uns dies a Beijing (tinc una cosina que està estudiant allà) i després farem un tour turístic pel país (Xi'an, Guilin, Hangzhou i Shangai). Wow, jo donant voltes per un país tan gran, tan diferent i amb tanta gent! Em fa molta il·lu ^^ . I així quedarà una mica compensat l'estiu tan lletjot que he passat. Àsia és un continent que tinc moltes ganes de visitar. Vaig estar-hi quan vaig visitar Istambul, però vaja, és allò que si estàs a un costat del riu ets a Europa i si estàs a l'altre a Àsia. O sigui que realment no hi he estat. També em faria gràcia anar al Japó, però això ho deixarem per més endavant :p .

Quan he preguntat per coses sobre la Xina a gent que hi ha anat, el primer que m'han contestat és que està bruta i fa pudor. Es veu que això de la mala olor marca, perquè tots tots tots, sense cap excepció, m'ho han remarcat. Bé, doncs ens hi haurem d'acostumar, què hi farem. Quan arribem a Barcelona ja tirarem tota la roba a la rentadora (això si no es perd la maleta, amb la d'avions que hem d'agafar crec que tenim moltes possibilitats :s ).

Com estaré dues setmanes fora... em saltaré dues setmanes de classe! Uoo! La veritat és que mai m'havia saltat tants dies, ni a l'escola, ni a la uni, ni enlloc. Semblaré una campanera! Per sort tots els profes han estat amables i en principi no hi haurà cap problema. Qui ho té més xungo és la meva germana, pobreta.

Doncs re, en breu començaré a fer les maletes (a veure si no em deixo el pijama, que seeeempre me'l deixo, sembla que col·leccioni pijames dels llocs on vaig jo!) i alehop! Cap al Prat! I aquesta vegada no serà fent de taxista (aquest any dec haver fet més de deu anades i tornades al Prat, l'última fa menys d'una setmana). Quan torni ja explicaré què tal i penjaré fotos ben xules :) . I si algú vol algo d'allà que ho digui :D . Aiiishhh, quins neeervis per marxar!!!!

Fins aviat!!! 很快再见。

Die Liederfibel

2007-09-24T21:17:00.000+02:00

Alle Kinder mögen Lieder hören und singen, selbstverständlich habe ich es auch gemacht. Das seltsames bei mir war, dass ich mehrere Lieder in deutsch als in meine Muttersprache kannte. Ins Kindergarten sangen wir deutsche Lieder (es war eine deutsche Schule), meine Eltern kauften mir nur deutsche Kinderskassetten und Disneys Videos (aaah, Dornröschen gab Angst!) und die Au-Pais mit dem ich abends spielte waren natürlich deutsch (Ja, es sieh aus, dass der Zweck meine Kindheit war deutsch zu lernen). Deswegen, bis ums sechs Jahre sang ich fast nur in deutsch.

Ich erinnere mich an, dass ich zwei Musikkassetten hatte. Die Eine fand ich super, die Lieder waren froh und rhythmisch; die Andere habe ich sie immer ein bisschen langweilig gefunden. Aber war ich am besten gemochthabe, war ein Buch der "Die Liederfibel" hieß, von Heribert und Johannes Grüger. In dem waren neun illustrierte Kinderslieder mit ihren Text und Noten. Die wenigen Strophen, die einfache Musik und die Schallplatte die mit den Buch kam, machten das Singen etwas lustiges und Freudlicht. Meine Lieblinglieder waren "Fuchs du hast die Gans gestohlen", "Es tanzt ein Bi-ba-butzemann" und "Hopp, hopp, hopp".

Das Buch ist ziemlich alt, wurde am 1978 gedruckt, aber ich glaube, dass heutzutage Kinder wurden auch viel Spaß damit haben. Singen bringt Fröhlichkeit. Und außerdem ist es ein unterhaltsames Weg um Sprachen zu lernen (auch wenn man Erwachsen ist :p).

Damien Rice - Rootless Tree

2007-09-07T11:51:00.000+02:00

Another beautiful song of Damien Rice. It's amazing how a swearword can sound so pure and emotionally intense. And pay attention to the last minute of the video, it's tremendous, it seems like Damien is going to explode or something like that, it transmits so much, wow.

By the way, it's a shame that Damien decided to broke his professional relationship with Lisa Hannigan. Their voices together were so wonderful...

My self painted T-shirt

2007-08-30T20:38:00.000+02:00

This last month I made a drawing in a T-shirt. Here you can see how it was and how it is. It's my fist T-shirt drawing, so it's neither big nor a complicated one. But I like the final result. There are other two in progress, those bigger and with more elements. I'll post pictures of them when they are finished :) .

El curioso sistema islandés para poner apellidos

2007-08-14T11:12:00.000+02:00

Algo tan básico como lo son los nombres y apellidos puede llegar a variar mucho de un país a otro. Para nosotros, la estructura normal es nombre de pila, apellido del padre y apellido de la madre. En cambio, en la mayor parte de países (EEUUAA, Francia, Inglaterra, Japón y un largo etcétera) las mujeres, al casarse, pierden su apellido en favor del de su marido y los hijos llevan sólo el del padre, el denominado "apellido familiar". Por éso, muchas veces, cuando un extranjero viene aquí y ve que en una familia el padre y la madre tienen distintos apellidos suele pensar que están divorciados. Se les hace raro que los miembros de una misma familia no tengan los mismos apellidos. A parte, el hecho de tener dos apellidos les confunde (ellos sólo tienen uno) y piensan que el primero forma parte de un nombre compuesto. Si alguna vez vais fuera y no queréis que os pase, lo recomendable es poner un guioncito ("-") entre los dos apellidos (en plan Laura Molina-Aguilar).

Pero la manera más curiosa de poner apellidos que conozco es la islandesa. Allí un hermano tiene un apellido distinto al de su hermana y distinto al de sus dos padres. ¿De que manera tan rara los ponen, entonces? Cuando nace un islandesito le ponen de apellido el nombre de su padre seguido de "son", en caso de ser una niña la terminación es "dóttir". "Son" significa hijo, "dóttir" hija. O sea, que si el señor Gudmund tiene una hija, ésta se apellidará Gudmundsdottir, que traducido al castellano quedaría como "hija de Gudmund". Antiguamente en Europa también se usaba este sistema, pero se suprimió hace siglos. Ha quedado algún vestigio de su uso en apellidos como López (hijo de Lope), Fernández (hijo de Fernando), González, Martínez, etc. En Islandia usan este sistema aún porque son muy poquita gente, les gusta conservar su cultura (muchos creen en los duendes) y son muy tradicionales (recordad que es una isla muy cerrada y alejada de todo). Además, para ellos el apellido no es demasiado importante ya que, al ser tan pocos, suelen llamarse sólo por el nombre.

Por cierto, si sentís curiosidad por saber cuáles son los apellidos más comunes en España o por saber con cuanta gente compartís el vuestro y su distribución geográfica podéis visitar esta web.

Männer sind Schweine

2007-08-08T17:26:00.000+02:00

Dieses ist ein lustiges Lied von die deutsche Gruppe Die Ärzte. Wenn ich kleiner war, sah ich es in den Fernsehkanal VIVA (durch Satellit) und fand den Text sehr witzig. Aber da glaubte ich noch, dass es man nicht generalisieren kann, dass nicht alle Männer gleich sind und sich so benehmen. Aber mit den Alter sehe ich, dass es nicht so ist. Männer sind so wie am Lied (hier könnt ihr das Text finden) und Frauen denken zu viel an alles, komplizieren sich das Leben und sind schwer zu verstehen. Sind wir genetisch so programmiert?

Introducció al japonès III: l'escriptura

2007-07-31T12:30:00.000+02:00

Actualment, a l’escriptura japonesa s’utilitzen tant els kanjis, el hiragana i el katakana. Els kanjis serveixen per representar substantius, arrels de verbs i adjectius. N’hi ha més de 7.000, tot i que “sols” uns 2.000 són de coneixement obligatori. Els dos sil·labaris, hiragana i katakana, tot i compondre’s de les mateixes síl·labes (42 síl·labes, 5 vocals i 1 consonant), tenen funcions molt diferents. El hiragana, d’estil suau i arrodonit, serveix per escriure les declinacions de noms i verbs, partícules gramaticals i paraules que no tinguin kanji. També s’usa per transcriure fonèticament els kanjis en cas que no se sàpiga com llegir-los (bàsicament es fa en textos infantils i dirigits a persones que estan aprenent japonès). El katakana, d’estil més angular, s’utilitza principalment per escriure paraules estrangeres (la meitat del vocabulari japonès és importat) i onomatopeies.

Kafka en la orilla

2007-07-29T11:52:00.000+02:00

Este verano he leído mi segundo libro de Haruki Murakami. Se trata de Kafka en la orilla (海辺のカフカ , Umibe no Kafuka). La novela es bastante más extensa que la anterior (Norwegian wood) y posterior a ella. Fue escrita en 2002 pero en España no se publicó hasta 2005.

Kafka en la orilla nos narra la historia de Kafka, un joven solitario que decide fugarse de casa, y de Nakata, un anciano que sufrió un incidente en la infancia que le volvió "especial" (en muchos sentidos). El libro se estructura de manera que se van alternando las historias de los dos personajes, a un capítulo que habla de Kafka le sigue otro que habla de Nakata y al revés. La verdad es que esta estructura engancha mucho, creo que también la usó Ken Follet en su novela "Los pilares de la tierra" (totalmente recomendable, por cierto).

La historia, a medida que va avanzando, mezcla más lo onírico con lo real, llegando a confundir a los protagonistas y al propio lector. Algunas cosas no las entendí, me sentí un poco como Ôshima, un personaje que no termina de entender lo que está pasando a su alrededor pero lo acepta y deja llevarse por ello, guiándose por su propia moral. Después de publicar la novela, el editor japonés de Murakami creo una web donde los lectores podían mandar sus preguntas sobre la novela. Se recibieron 8.000 dudas, de las que 1.200 fueron contestadas por el autor. Pero, según él, para poder entender la novela, ésta debe ser leída múltiples veces y interpretarla cada cual con su propia perspectiva.

El bloc fa un any!

2007-07-13T14:36:00.000+02:00

Uoooooo! Avui el bloc fa un anyet!!! Quina emoció! I per commemorar aquesta data tan assenyalada li he fet un mini canvi de look. Ara ja té una imatge títol pròpia i he canviat la imatge del perfil per una de més simpàtica. També he actualitzat l'estructura interna del bloc a la nova versió de Blogger, però els canvis exteriors que comporta aquesta actualització són mínims. Espero que us agradi el nou títol! Aquí podeu veure l'estil 2006-2007 del blog i al costat l'estil 2007-2008 :p .

Ha estat un any en el què he escrit un total de 38 missatges, una mica més de tres missatges al mes. La veritat és que m'havia proposat escriure un mínim de tres entrades al mes, però veig que al setembre, desembre i juny no vaig arribar a aquest mínim. Jups. Aquest juny pensava que n'havia escrit tres, suposo que entre els exàmens i tot això em vaig despistar, snif (per cert, ho he aprovat tot :D ). A veure si l'any que ve m'aplico i escric cada mes tres (o més) missatges. Pel que fa a les llengües en què he escrit, guanya la catalana (òbviament ;) ) amb 16 entrades, després l'anglesa amb 11, la castellana amb 8 i finalment l'alemanya amb 6. A veure si algun dia puc arribar a fer una entrada en japonès (la setmana passada vaig fer un curset!), jeje. L'entrada amb més èxit ha estat clarament la de les mosques flotants, va rebre moltes visites a través del Google.

De visites n'he rebudes 2.000. OoOOh! La majoria de Catalunya. Les més curioses: Japó, Xina, Austràlia, Índia, Sudamèrica... Llàstima que cada any es reinicialitza el mapa amb les visites de tot el món. Ale, a començar de nou! :)

My clothes were stolen

2007-06-27T20:28:00.000+02:00

A month ago I bought some clothes via Internet. Usually I don't do it, this was my first time, but it was about my favorite clothing with a 60-80% discount and I just couldn't let it go by.

It took 2-3 weeks until the sellers made the package and brought it to the post office. They sent me an ID which allowed to see the state of my packet online. I spent another pair of weeks visiting anxiously the web. Today I saw this frame; it remembered me a few weeks ago, hehe.

Unfortunately, the purchase didn't ended up well. While the car was parked with the package inside, someone forced its lock and stole 6 of the 8 items I bought. The thief also took a digital camera, prescription glasses (?¿?¿) and worn clothes.

I was sad and really angry, I waited a long month my package for nearly anything. All my illusions were broken by a stupid thief. Well, I hope that this will be the first and the last time that I get robbed (ha ha! v_v ).

Indy's birthday

2007-06-13T20:01:00.000+02:00

Today it's Indy's birthday! He's 10 years old now. And still so cute as before.

The yellow broken candle

2007-05-31T22:47:00.000+02:00

La serpiente

2007-05-31T00:09:00.000+02:00

Hace unos días, mientras iba a la uni, me encontré una serpiente en el camino. Salió de unos matorrales y se quedó quieta al verme. Era la típica serpiente de color verde militar, sin nada destacable. Mediría unos tres palmos y era flacucha. Yo también me quedé quieta. Y pensé: oh, le haré una foto para el blog! Empecé a sacar el móvil para tomar la foto, pero cuando aún no la había podido fotografiar se enroscó y se escondió entre los matorrales. Y me quedé sin foto, vaya.

Pero me acordé que hará cosa de un año entró una serpiente pequeñita en casa y sí le hice una foto. Estaba en el estudio, enroscada en un pote bolis de esos con diez mil cajoncitos para diez mil cositas de oficina (bolis, tijeras, clips, gomas...). Parecía que le gustaba, no se si podéis ver del todo bien lo liada que está (la foto la hice con el móvil viejo), hasta pasó por dentro de uno de los agujeros para poner los dedos en las tijeras (azul claro)! Parecía cómoda y todo.

Como ese no era sitio para una serpiente mi padre la sacó de casa y la dejó en unos hierbajos. Se puso unos guantes de esos supergordos y la cogió con unas tenazas de esas para girar la carne en la paella. En cuanto notó que la tenían agarrada, la serpiente empezó a morder con una mala leche... Suerte que no mordió a nadie, sólo a las tenazas. La verdad es que no tengo demasiada idea de por donde entró, ya que en el estudio no hay ventanas que se puedan abrir ni ninguna puerta cerca de el exterior. Pero bueno, fue una visita curiosa.

Ein bißchen Stress

2007-05-20T17:28:00.000+02:00

Es ist schon lange her, seit meine letzte Aktualisierung. Es sieht so aus, als ob mein Blog wäre verlassen. Aber nicht! Mein Blog lebt noch. Das Problem ist dass, diese letzte Tage bin ich super beschäftigt. Ich muss fünf Arbeite erledigen und für eine Prüfung studieren die ich morgen habe.

Die Prüfung ist von Teorie der Signale, ein Telekommunikationsfach den ich nicht viel mag. Außerdem, ist es sehr schwierig. Zum Glück bin ich nicht die Einsige die so ist, die ganze Klasse ist verliehrt. Ich werde nicht die Jeniege sein, die das Examen nicht besteht, hihi.

Aber die Signalprüfung ist nicht was mir gerade am höchsten besorgt. Dieser Privileg liegt an die Arbeiten. Morgen soll ich eine, die ich mit zwei Kollegen mache, abliefern. Mein Teil habe ich schon seit zwei Wochen erstellt. Wie geht es denn mit die andere zwei Teile? Nichts!!! Diese Teile existieren noch nicht. Und die Arbeit ist für morgen! Heillos. Und die andere vier Arbeiten gehen nicht besser. Nur in eine habe ich eine haftbare Kollegin. Buaaaa! Ich vermisse Arbeiten mit meine Unikollegen (Montse, Marc, Corti...) machen, sie waren alle sehr fleißig und Freunde, dem man vertrauen konnte.

Efectes del corrent elèctric al cos humà

2007-04-30T23:49:00.000+02:00

Actualment l’electricitat forma part de la nostra vida. En principi això no hauria de suposar cap risc per a nosaltres, els aparells i dispositius elèctrics porten proteccions i aïllaments per tal que no ens electrocutem. Però a tots ens ha passat alguna la vegada el corrent o, si més no, coneixem algú a qui sí.

Una persona s’electritza quan forma part d’un circuit elèctric i la corrent circula pel seu cos. Aquest fet pot tenir diversos efectes tals com lesions físiques secundàries (cops, caigudes), tetanització (moviment incontrolat dels músculs), cremades (poden ser de diversos graus) i mort per electrocució. La mort causada pel pas d’electricitat és deguda principalment a fibril·lació ventricular (moviment incontrolat i no conjunt de les cèl·lules cardíaques que fa que el cor no bombegi amb prou força la sang) seguit d’asfíxia (el corrent afecta al centre regulador respiratori).

La gravetat de l’efecte elèctric sobre el cos és proporcional a la intensitat del corrent i el temps d’exposició. Altres factors que també hi influeixen, però en menys mesura, són el tipus de corrent (continu o altern), la direcció del corrent (ascendent, descendent o longitudinal), la impedància del cos i la freqüència del corrent.

Experimentalment s’han pogut determinar diferents llindars relacionant el temps d’exposició i la intensitat del corrent. En corrent altern s’ha situat el llindar de percepció (sensació de pas de corrent) en 0’5 mA, independentment del temps d’exposició. El llindar en què ja no es poden deixar anar els elèctrodes varia de 10 a 200 mA segons el temps d’exposició. I, finalment, tenim el més perillós de tots: el llindar de fibril·lació ventricular. Varia segons el temps; en cas d’estar exposat uns 5 segons rondarà els 50 mA, mentre que si el temps d’exposició és mínim es troba als 500 mA. Cal destacar que els valors comentats fan referència a si el tipus de corrent és altern. En cas de ser continu els llindars són força més elevats; és a dir, el corrent continu és, en general, menys perillós que l'altern.

Font: Corriente eléctrica: efectos al atravesar el organismo humano (Luis Pérez Gabarda)

Das Leben der Anderen

2007-04-21T16:06:00.000+02:00

Gestern bin ich ins Kino mit meine Schwester gegangen. Ich habe „Das Leben der Anderen“ gesehen, von Florian Henckel von Donnersmarck. Bei der Oscarverleihung 2007 wurde der Film mit dem Preis für den Besten fremdsprachigen Film ausgezeichnet.

So wie viele (vielleicht ZU viele?) deutsche Filme und Bücher, „das Leben der Anderen“ spielt in der DDR. Georg Dreymann, ein Theaterschriftsteller, und seine Freundin Christa-Maria, Schauspielerin, werden von der Stasi-Hauptmann Gerd Wiesler beobachtet. Georgs Texte sind regimetreue und haben keine Zensurprobleme, aber der Kulturminister Bruno Hempf will Dreyman beseitigen, um dessen Freundin zu erobern. So beginnen die neue Arbeitstage für Gerd Wiesler.

Gerd ist ein einsamer grauer Mann, ohne Freunde weder Freundin, der in eine kleine graue Wohnung lebt. Er hat kein Privatleben und er stürzt sich voll auf seine Arbeit. Durch das Leben der Anderen (Georgs und Christa-Marias), Gerd tretet in eine Welt ein, wo er nie gewesen ist: Kunst, Liebe, freies Denken, zwischenmenschliche Beziehungen... Dieser Eintritt beeinflusst ihm bis ein Punkt der nie gedacht hätte.

Der Film ist wirklich zu empfehlen. Und sei Aufmerksam auf das einzige Scherz der Film, am Ende, hehe.

Introducció al japonès II: història de la llengua

2007-04-16T12:07:00.000+02:00

El japonès (“nihongo”) és la llengua oficial del Japó, però també s’usa a Hawaii, a Califòrnia i al Brasil. La parlen uns 128 milions de persones i és la 8ena llengua amb més parlants del món. Té moltes variants dialectals, però la considerada oficial és la de Tokio, la capital. A diferència de la majoria de llengües del món no es coneixen les seves arrels, és per això que se la considera una “llengua aïllada”. Té similituds amb el coreà, el turc i el finès en tant que és una llengua aglutinant, és a dir, que forma les paraules afegint prefixos, sufixos i/o radicals a un radical.

Por exemple, donats els radicals d’amunt, quin significat creieu que té la unió d’ambdós? Es podria suposar que una dona-nen és una nena. No és un mal raonament, però el mode de pensar japonès no és lògic sinó vital, un mode gens conegut en el pensament occidental. Els dos radicals representen una dona i un nen. Hi ha alguna cosa que mostri més amor que una mare amb el seu fill? Per això el significat d’aquest ideograma no és el de nena, sinó el d’agradar o estimar.

Japó va començar a ser habitat cap a l’any 2.500 aC per pobles siberians. Al cap de nou segles havien desenvolupat una llengua pròpia (completament diferent de la parlada a Sibèria o a la Xina), anomenada Yamato. Donat que l’arxipèlag japonès està molt aïllat i no va patir invasions, la llengua va restar molt temps sense patir cap mena d’influència exterior.

Com als inicis de tota llengua, el Yamato inicialment sols era parlada. Quan el nivell cultural del poble japonès era prou elevat com per desenvolupar l’escriptura, van patir una gran influència asiàtica. Savis coreans van portar l’escriptura xinesa al Japó. Com que el Yamato escrit encara estava molt verd, l’any 405 aC el poble japonès acabà adoptant els ideogrames xinesos com a forma oficial d’escriptura. Aquests ideogrames passaren a anomenar-se “kanji” (literalment significa “caràcter xinès”). Alguns ideogrames no van patir cap modificació ni simplificació i van conservar el significat xinès original; per escriure “muntanya” en japonès s’utilitza l’antic ideograma xinès. En altres casos s’utilitzà la fonètica xinesa dels ideogrames per representar les síl·labes del japonès parlat. La simplificació d’aquests ideogrames va originar els dos sil·labaris japonesos: el hiragana i el katakana.

Ordino

2007-03-30T20:39:00.000+02:00

This picture was taken by my boyfriend about a year ago. The village which the snowflakes are covering is Ordino[http://www.ordino.ad/], one of the seven parishes of Andorra. It's a quiet place surrounded by mountains and crossed by a small river. Only 3,000 inhabitants live there, all in cute rustic houses made of stone and wood. Ordino is a really picturesque village, all white in the winter, full of bloomed colorful flowers in the summer. If you visit Andorra you just have to go there. The difference between the highly visited commercial capital (Andorra la Vella) and Ordino is enormous.

Fòrum de les Tecnologies de la Informació 2007

2007-03-18T16:09:00.000+01:00

Entre els dies 19 i 28 de març es celebra al Campus Nord de la UPC (Barcelona) el “Fòrum de les Tecnologies de la Informació”, un punt de trobada entre empreses del sector de les TI i estudiants d’enginyeria, en informàtica majoritàriament.

Durant una setmana es duran a terme unes conferències o workshops on les empreses expliquen coses com què fan, quin tipus de projectes realitzen, quines tecnologies fan servir, etc. També es realitzen actes més participatius tals com els “cafès col·loqui”. Aquests consisteixen en una reunió entre uns 10 estudiants i personal de recursos humans on es tracten temes relacionats amb els llocs de treball que ofereixen: ambient de l’empresa, sou, carreres professionals, formació, etc. Podeu apuntar-vos als workshops o cafès seguint aquest link.

Però el més espectacular del Fòrum és el dia dels estands. Es munta una carpa amb estands per cada una de les empreses i, durant tot el dia, els estudiants van a donar-hi un tomb per tal de parlar i informar-se de les diferents empreses i, si ho creuen convenient, deixar-los el seu currículum. També hi ha qui aprofita per proveir-se de bolígrafs, llapis i regalets varis, jeje.

El Fòrum està organitzat per estudiants de la Facultat d’Informàtica de Barcelona. Jo l’any passat ja vaig col·laborar-hi i, tot i haver acabat la carrera ja, aquest he tornat dedicar unes quantes horetes al Fòrum. La veritat és que espero que tota la feina feta sigui útil i la gent sàpiga aprofitar-la.

Recordeu que esteu tots invitats a participar al Fòrum!!!

Die Wohnung in Heidelberg

2007-03-06T12:10:00.000+01:00

Macht drei oder vier Jahre bin ich ein Paar Wochen in Heidelberg gewesen. Da habe ich in eine kleine Wohnung gelebt, die gemietet von eine Biologiedoktorandin war. Es gaben zwei Gebäude mit solche Appartamente. Ich glaube, dass sie waren für Studenten, Doktorande und Leute die in der Orthopädische Klinik arbeitete (es war neben dieser Klinik). Alles war ziemlich neu und der Ort wo sich das alles befand war ruhig und schön. Nach unten stand der Neckar, nach oben und nach der Seite Wald.

In der Appartement gab es ein Zimmer, ein Badezimmer und ein Korridor der die zwei Räume verbinderte. Den Zimmer war ziemlich groß und hatte ein Balkon durch dem die Sonnenstrahle hereinkamen. Es war das Schlafzimmer, das Esszimmer, das Arbeitszimmer und das Wohnzimmer des Hauses (ich habe auf dem Sofa geschlafen). Das Badezimmer war nicht schlecht und nicht so klein wie man denken kann. In das Korridor befand sich die eingebettete Küche.

Es war eine kleine Wohnung aber hatte man nicht dieses Gefühl. Es ist klar, dass es nicht ein Platz wo eine Familie leben könnte war, aber für ein Student fand ich toll. Mir hätte es schon gefällt in eine Studentenstadt wie Heidelberg zu studieren und in solche Wohnung leben.

Ich wollte hier ein Paar Fotos von den Haus hängen (eine von draußen und eine von drinnen), aber leider haben wir Bauarbeiter zu Hause und die Fotos sind alle gepackt. Ich werde sie schon tun wenn ich sie habe.

Indy after going to the hairdresser's

2007-02-28T21:17:00.000+01:00

Restaurant on no anar

2007-02-18T12:50:00.000+01:00

La veritat és que no tenia intenció d’escriure aquesta entrada, però les circumstàncies m’han obligat a fer-ho. Serà la primera crítica gastronòmica que faig al meu blog, quina emoció! Doncs comencem!

Dissabte passat vaig anar a menjar a un restaurant xinès, concretament al que hi ha al carrer Balmes 13 de Barcelona, “Central nou” o algo així es diu. Com érem un grup de 15 persones ens van fer un menú tancat: per 11 euros ens van portar 3 primers, 3 segons, beguda i postres. Un preu baratet per tant menjar, estava clar que de boníssima qualitat no seria. I efectivament; el menjar no era immenjable però vaja, massa bo no estava. Jo vaig anar agafant una miqueta d’aquí una miqueta d’allà. Doncs bé, vam acabar, vam marxar i tots feliços.

Els problemes van venir al vespre del dia següent, quan va començar a fer-me mal la panxa. Vaig passar una nit dolenta, traient i traient tot el que havia menjat. Està clar que alguna cosa que vaig menjar allà estava dolenta. I no és que jo tingui un estómac delicat, tan sols en recordo una de vegada amb problemes similars: quan vaig beure llet feta malbé (mea culpa).

Conclusió de tot plegat: us recomano aferrissadament eviteu aquest restaurant.

Damien Rice - 9 crimes

2007-02-10T16:16:00.000+01:00

A delicate and sad video for a delicate and sad song. Beautiful.

Exámenes

2007-01-25T22:59:00.000+01:00

Moscas volantes

2007-01-19T20:34:00.000+01:00

No se si a alguno os habrá pasado que a veces os parece ver una mosquita volando cerca vuestro pero al mirar mejor no hay nada. Espero que no, pero si es así, quizá tenéis las denominadas “moscas volantes”. Son puntitos o hilos negros que parecen estar encima del ojo, como un motita de polvo. Pero… ¿que son realmente? Mejor empezamos por el principio: el funcionamiento de la vista.

El órgano de la visión es el ojo. Está formado por tres capas superpuestas: esclerótica (la parte blanca del ojo), coroide y retina. La primera tiene una función defensiva, la segunda nutritiva y la tercera sensitiva. Nos centraremos en la tercera, que es la que realmente nos hace ver. La luz que entra por la pupila se proyecta en la tercera capa, la retina, que está formada por 120 millones de conos y 7 de bastones. Los conos y bastones son las células que “ven”, ya que son las únicas capaces de transformar la luz en impulsos eléctricos.

Entre el cristalino y la retina se encuentra una masa gelatinosa encargada de mantener la forma esférica del ojo, el humor vítreo. Obviamente es transparente, sino no veríamos nada porque los rayos de luz no llegarían a la retina. Las moscas volantes no son más que trocitos de célula que se han desprendido de la retina y se han quedado atrapados, nadando felizmente, en el humor vítreo. Esto hace que los rayos que se cruzan con uno de estos trocitos se pierdan, cosa que produce una sombra en la retina y la consiguiente “mosca” oscura en la visión. Las moscas volantes son molestas pero no graves, a no ser que vayan acompañadas de destellos de luz o los puntos negros estén siempre fijos en el mismo sitio. Si es así se debe ir corriendo al oftalmólogo, ya que podría tratarse de un desprendimiento de retina, cosa mala.

Las moscas votantes suelen verse mucho si miramos un fondo simple y claro (pared blanca, cielo…) y son MUY molestas. Desgraciadamente quien tenga estas moscas tendrá que aprender a convivir con ellas hasta que el cerebro se acostumbre y deje de verlas (cosa difícil porque cuando las ves, más que ignorarlas te obsesionas con ellas), ya que operar conlleva demasiado peligro.

Quien las tenga, pues paciencia y quien no… que disfrute de su visión sin tropezones!!!

Esperança de vida

2007-01-07T13:18:00.000+01:00

Setè dia de l’any i primera entrada del 2007 al blog. Han anat bé les festes? Heu hagut de menjar molt? Molts regals? Espero que us ho hagueu passat bé. Jo sí, sempre està bé fer festa. I la veritat és que m’ho passo bé decorant, jiiiji! Avui ja tocarà treure-ho tot i dilluns... a la uni altra vegada. I dins de res exàmens! Aish...

Doncs en aquest primer post de l’any comentaré un estudi fet per la CIA que vaig trobar curiós. Sabeu quin és el país amb major esperança de vida? Japó? Suècia? Austràlia? No! Andorra! Andorra es troba en primera posició amb una esperança de 83’5 anys, seguida de Macau (82) i San Marino (81’7). Tots tres són països petitets amb poca població. Deu ser que com menys gent hi ha, millor et cuiden! El que també crida l’atenció és la diferencia entre homes i dones. La mitjana de vida d’una dona a Andorra és de 86’6 anys, mentre que la d’un home de 80’6. Deu ni do la diferència. Però vaja, no és res nou, jo sempre he sentit a dir que les dones “duren” més però amb menys qualitat de vida (tenen més dolors i estan més “fetes malbé” en general).

Espanya es troba a la 19ena posició amb una esperança de vida mitja de 79’6 anys. Si Catalunya fos un estat (que no ho és, cosa que no vol dir que no sigui una nació) es trobaria a la 5ena posició, darrera del Japó, amb 80’9 anys de mitjana. A Barcelona, on visc jo, l’edat mitjana que viu la gent són 81 anys.

Però vaja, el que tenen les estadístiques és que són això, estadístiques, mitjanes fetes amb molta gent. Hi haurà qui durarà més i hi haurà qui menys. El que hem de fer tots és cuidar-nos bé, fer esport, conduir sense anar beguts i no fumar per tal de viure moooolts anys i de pas pujar la mitjana catalana, jeje.

Bon Nadal i feliç any nou!

2006-12-23T14:13:00.000+01:00

Merry Christmas and happy new year! Feliz Navidad y próspero año nuevo! Fröhliche Weihnachten und glückliches neues Jahr!

Joyeux Noël et bonne année! Shinnen omedeto! Kurimasu omedeto! Zorionak eta Urte Berri On! Kung His Hsin Nien bing Chu Shen Tan! Bon Nadal e bo ani novo! Gajan Kristnaskon & bonan Navjaron! Pozdrevlyayu s prazdnikom Rozhdestva i s Novim Godom! Buone Natale e felice anno nuovo! Pax hominibus bonae voluntatis! Sen Dan Fai Lok, Sang Nian Fai Lok! Polit nadal e bona annada! Boas festas e um feliz ano novo! Bachtalo krecunu Thaj Bachtalo Nevo Bers!

Introducció al japonès: teoria lingüística

2006-12-12T11:48:00.000+01:00

Des de fa algun temps estic interessada en la llengua japonesa. Quan tinc temps i ganes l'estudio una mica. He pensat que us puc explicar una mica el seu funcionament perquè crec que és una llengua molt interessant i sorprenent per la gent occidental (com qualsevol altra llengua oriental). És molt diferent de les llengües que ens envolten normalment (que deriven del llatí) i conèixer-la ens fa veure que moltes coses que sovint donem per suposat en una llengua, realment no són universals.

La llengua d'un poble reflexa la seva cultura. Per tant, per poder entendre i dominar totalment un idioma hem de conèixer la societat que el parla. Nosaltres compartim a grans trets la cultura de les llengues que ens són més properes: anglès, francès, italià... AIxò fa que els majors problemes a l'hora d'estudiar-les siguin de caire lèxic (vocabulari). En l'estudi del japonès, en canvi, ens trobem amb molts altres problemes a part dels anteriors: fonològics (com es llegeixen les paraules), morfo-sintàctics (gramàtica, com es construeixen les frases), semàntics (el significat d'una paraula o frase per a ells) i pragmàtic (regles implícites dins la seva societat). Perquè veieu més clarament els problemes enumerats posaré un exemple (no és meu, l'he extret d'un curset de japonès):

El cap dels Shivashi es reuneix amb el subcap i li pregunta:

Què ha contestat el subcap?

1. (fonologia) Primer hem de saber com "sona" el què ha dit. Mirant un diccionari veiem que la resposta del subcap sona així: "phsit shihashi gor brok särr babwe fyp" .

2. (lèxic) Però... què signifiquen aquestes paraules? Mirant el mateix diccionari deduim que:
phsit = mirar
Shivashi = Shivashi
gor = abans
brok = no
särr = aigua
Babwe = Babwe
fyp = córrer

Amb que ens queda: "Mirar Shivashi abans no aigua Babwe córrer".

3. (morfo-sintaxi) Si estudiéssim qualsevol llengua indoeuropea segurament ja entendríem o intuiríem el significat de la frase. Però els Shivashi viuem moooooolt lluny i tenen una cultura molt diferent a la nostra. Llegint la frase anterior ens quedem gairebé igual que abans. Necessitem coneixements gramàtics de la seva llengua. Si ordenem la frase com l'ordenaríem en català (Subjecte, verb i complements) quedaria: "Shivashi mira-córrer aigua per Babwe".

4. (semàntica) Vaja, quin disgust, ni així entenem què ha dit. Ens falta saber com veuen el món els Shivashis:
- Sabem que els shivashis estan obsessionats amb l'aigua (viuen al desert) i, per tant, quan miren córrer l'aigua és que estan explorant un terres llunyanes.
- Ens hem enterat també que els shivashis saben que al llunyà oest hi ha una enorme selva plena de rius i llacs. És una selva gairebé mítica on ningú ha arribat mai. Però quan diuen que estan explorant pel bosc de Babwe significa que estan explorant per l'oest.

Sabent tot això, la frase del subcap vindria a ser: "Shivashi està explorant per l'oest".

5. (pragmàtic) Encara no entenem del tot què vol dir el subcap. Està clar que necessitem algun nivell més de coneixement.
a) Què es pot fer i què no en societat?
- En shivashi està molt mal vist contestar amb monosíl·labs a gent de rang superior (aquí també passa una mica).
- És molt més educat donar una explicació, positiva o negativa, a la pregunta.

b) Conclusions i deduccions lògiques
- Tot shivasi sap que quan es va a explorar mai es va amb menys de 35 persones.
> Per tant, si ajuntem la frase "Shivashi està explorant per l'oest" amb el coneixement anterior, deduïm que: Més de 34 shivashis estan explorant per l'oest.
- Tot shivashi sap que la seva tribu (en extinsió) no consta de més de 50 membres.
> Aquí deduïm que més de la meitat de la tribu està explorant per l'oest.
- Tot shivashi sap que per reunir el consell es necessita que hi sigui present la meitat de la tribu més el cap.
> Amb aquesta informació podem, per fi, saber què ha dit el subcap: "No es pot reunir el consell perquè més de la meitat de la tribu Shivashi està explorant per l'oest".

El subcap Shivashi ha fet totes aquestes deduccions de manera automàtica. No és que sigui més llest que nosaltres, en realitat tots ho fem sense adonar-nos. Si un shivashi vingués aquí i ens sentís conversar tindria els mateixos problemes que hem tingut per saber què volem dir.

La llengua japonesa és semblant a la Shivashi pel que fa a la necessitat de fer tantes deduccions i conèixer el pensament de la seva societat, aquí rau la seva dificultat i necesitat d'estudiar-la conjuntament amb la seva sociedad, cultura i història.

Exemple extret de:
http://japones.info/gunkan/gunkan55/html/gunkan_base/base_gunkan.html

La vida interior de la cèl·lula

2006-11-25T01:47:00.000+01:00

Un professor ens va recomanar veure aquest vídeo (The Inner life of the Cell). És una animació que van fer pels estudiants de Harvard que mostra l'extravasació d'un leucòcit (com un glòbul blanc surt del vas sanguini passant entre dues cèl·lules per anar a una inflamació). Es veu el leucòcit per dins (proteïnes, mitocòndries, el nucli, l'aparell de Golgi, etc.) i com modifica el seu citoesquelet per tal de deformar-se i poder travessar la paret.

El vídeo està molt ben fet; el disseny, la música, l'animació... M'encanta! Encara que no us interessi la biologia cel·lular, us el recomano totalment. És al·lucinant pensar que tenim tot això multiplicat per milions de vegades dins nostre (sense colorins ni musiqueta, eh) funcionant a la perfecció!

PD: Moníssimes les proteïnes transportadores de vesícules, amb peuets i tot! :p

Algunos mangas

2006-11-20T13:51:00.000+01:00

Hace pocos días fui al salón del Manga de Barcelona. Es divertido ir, hay muchas cosas (y personas) curiosas, y venden merchandising muy mono (algún día colgaré una foto de mis muñequitos, jeje). Lástima que este año había muchísima gente y no pude ver casi nada; era un poco agobiante.

Pues he pensado que ya que visité el salón del manga hace poco, estaría bien hablar de los mangas (para quien no sepa, los mangas son comics de estilo japonés, hechos la mayoría en Japón) que más me han gustado.

Rurouni Kenshin (Nobuhiro Watsuki): el protagonista es Kenshin, un guerrero que cometió numerosos asesinatos con tal de eliminar el gobierno de la era Edo. Ahora, en la nueva era Meiji, arrepentido de las muertes que causó, decide usar su espada proteger en vez de matar. Las historias que va viviendo son originales, enganchan y, aunque este manga es “serio”, hay algún que otro toque divertido. Los enemigos con que Kenshin y sus amigos protagonizan espectaculares batallas son todos muy dispares y, cosa sorprendente, no se limitan a ser “los malos”, sino el autor les ha dado personalidad e ideales propios. Paralelamente a la historia del protagonista, el autor aprovecha para acercarnos al Japón del siglo XVII. Así que, si queréis saber más del Japón antiguo ¡éste es vuestro manga!

Super GALS! Kotobuki Ran (Mihona Fuji): este es el manga con el que más he reído leyéndolo. Que risas! Si el primer manga que os he comentado estaba situado en el pasado, éste habla de la vida de chicas “fashion” del Japón actual. Es un poco superficial, pero la verdad es que es divertidísimo.

Black Jack (Osamu Tezuka): el autor de esta colección es considerado el “dios del manga”, ya que sentó las bases del manga que se hace en la actualidad. Esta historia habla de un cirujano que, a pesar de ser el más hábil de todo Japón, ejerce ilegalmente y es menospreciado por sus compañeros. Es un tipo amoral que cobra desorbitadas sumas a sus pacientes, que normalmente recurren a él con enfermedades que nadie más sabe curar. El autor, Osamu Tezuka, era médico, aunque no acabó ejerciendo por su dedicación al mundo manga.

Akira (Katsuhiro Otomo): en realidad este manga no es de mis favoritos. Sólo quería preguntar... alguien entendió el final? Que decepción!

My boyfriend takes care of me

2006-11-01T16:48:00.000+01:00

... or does he just want to have a chubby girl?

Visita a Figueres i a la Garrotxa

2006-10-25T12:26:00.000+02:00

Fa unes setmanes vam anar a visitar Figueres i la zona volcànica de la Garrotxa. De Figueres vam veure una de les poques coses interessants que hi ha per veure: el museu Dalí. Està bé, però els 10 euros (7 amb carnet d’estudiant) del preu de l’entrada els vaig trobar excessius. Sobretot comparant el museu Dalí amb els londinencs National Gallery, British Museum o Tate Modern, tots ells impressionants i gratuïts.

El dia següent va tocar visitar la zona de la Garrotxa. Per començar a conèixer què anàvem a veure vam visitar el “museu” dels volcans. El documental que hi fan és molt divertit... per a nens de 6 anys (té sorpresa). Un cop proveïts de mapes de la zona i d’ametlles garapinyades (perquè no venen garapinyat sense ametlla?!) pel que pogués passar, vam endinsar-nos a peu a buscar volcans. Hi havia moltes excursions xules a fer, però per qüestions de temps (i de forma física :p ) sols en vam fer una. Dins el cràter del volcà vam passar una mica de por; la resta de gent no semblava tenir-ne (com es nota que no havien vist el documental!), així que vam fer el cor fort i vam descansar-hi una estoneta com si res.

Abans que s’acabés el dia vam passar per la fageda d’en Jordà. És un lloc que realment val la pena veure, meravellós i molt tranquil (sobretot si s’hi va a una hora en què els nens estiguin a l’escola).

En Joan Maragall va escriure-li el següent poema:

Saps on és la fageda d'en Jordà ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Deutsche Empfehlungen

2006-10-19T19:03:00.000+02:00

Dieses Jahr besuche ich kein Deutschkurs mehr. Ich habe schon das letzte Goethe Instituts Niveau gemacht und jetzt weiss nicht wie ich mein deutsch üben kann. Ja, ich weiss, dass das beste wäre nach Deutschland zu fahren und den ganzen Tag deutsch benutzen. Aber ich studiere und habe mein Leben in Barcelona, ich kann nicht einfach nach Deutschland wegfahren (am Sommer könnte ich schon, aber jetzt nicht).

Deswegen habe ich gedacht, dass vielleicht kann mir jemand ein deutsches Buch, Film oder TV-Serie empfehlen (TV-Serien nur die Satellit emittierte). Lesen mag ich viel. Die letzte deutsche Bücher, die ich gelesen habe sind Thomas Brussigs „Am kürzeren Ende der Sonnenallee“ und Erich Maria Remarques „Die Nacht von Lissabon“ . Der Erste ist lustiger als der Zweiter, aber mir hat mehr „Die Nacht..“ gefallen. Es erzählt die Flucht ein deutscher Emigrant während der 2. Weltkrieg, gemischt mit eine bittersüβe Liebesgeschichte. Der Anfang der Buch fand ich anziehend:

Das dunkle Jahr 1942. Am nächtlichen Kai in Lissabon starrt ein Mann auf ein Schiff. Es könnte seine Rettung sein, aber er hat weder Visum noch Geld. Plötzlich bietet ihm ein Unbekannter zwei Schiffskarten an - unter einer Bedingung. Er will ihm in dieser Nacht seine Geschichte erzählen, die Geschichte seiner Flucht und seiner Liebe...

Descuajaron un árbol II

2006-10-07T13:31:00.000+02:00

Pese al título, desgraciadamente esta vez los "jardineros" del Ayuntamiento de Esplugues de Llobregat no han cortado un árbol sino ocho. Sí, así, de golpe, de un día para otro. ¿Por qué? Misterio. Hubo gente que llamó al ayuntamiento pidiendo explicaciones. Dijeron que los árboles estaban muertos. Al cabo de algunos días, después de quejas de vecinos que días antes de ser talados habían visto los árboles perfectamente, cambiaron de versión. La segunda versión decía que los árboles estaban enfermos.

En la calle Raval de Sant Mateu había unos 15 árboles en cada lado. Los que han cortado son los ocho últimos del lado derecho. Esta calle tiene a la izquierda un solar y a la derecha la autopista AP2. Curiosamente, los árboles talados estaban al lado derecho tocando un cartel publicitario enfocado a la autopista.

Lo que yo creo es que los árboles estaban perfectamente y que el motivo de su tala es el de hacer espacio para poner más carteles al lado del que ya hay. Espero no tener razón, el tiempo dirá. Pero la gran afición del Ayuntamiento a poner carteles por toda la ciudad me hace temer lo peor :( . Por cierto, no es ilegal poner publicidad en las autopistas porque influye negativamente en la seguridad vial? Alguien lo puede confirmar?

El perquè d'aquesta llarga espera

2006-09-25T17:29:00.000+02:00

"Gandula! - deveu pensar tots els afèrrims seguidors del meu blog - Mira que no actualitzar els Descosits en vint dies...". Doncs sí, no ho negaré pas, una mica ho sóc. Però com sempre, no tot és blanc ni negre. Ben cert és també que causes majors del més enllà (del cel) van impedir les actualitzacions. La nit del dimarts de fa dues setmanes va caure un llamp molt a prop de casa. Plaf! Va tremolar tot una mica, va saltar l'electricitat, va petar una tele, es va espatllar l'antena i... es va xamuscar el router! Nosaltres encara vam tenir sort, que a altres veïns, a part del router se'ls van espatllar totes les teles, la majoria de telèfons i fins i tot alguna vitroceràmica!

L'antena es va poder arreglar la setmana passada (oh sí, vaig estar una setmana sense tele i no la vaig trobar a faltar) però internet no ha estat fins ara que l'hem recuperat, gràcies al router que ens ha deixat un veí (que he hagut de tunnejar moltíssim perquè era de l'edat de pedra). Els senyors de Ya.com, que vam trucar fa dues setmanes per demanar un router nou, encara no han portat res. Uns altres veïns de Wanadoo van tenir més sort i al dia següent en tenien un de nou. I això que als de Ya se'ls va dir que necessitàvem el router amb urgència perquè ma mare treballa des de casa i ha d’enviar textos cada pocs dies. Ens hem queixat bastant i el màxim que hem obtingut ha estat la promesa que no ens cobraran aquest mes (juajua, ja sabem quant val el que diuen aquests...).

Com podeu veure, per culpa del llamp aquestes setmanes he estat una mica incomunicada i no he pogut ni actualitzar ni visitar el blog per veure si algú havia fet algun comentari (il•lusa de mi... Vergonyuts!!!). Recomanacions: si llampegueja desconnecteu electrodomèstics i ordinadors de la corrent, també els cables de xarxa i els de l'antena dels televisors. Jo a partir d’ara demanaré a Zeus que faci punteria a cals Ya.com.

My brand new skirt

2006-09-05T15:02:00.000+02:00

La feina

2006-08-25T13:32:00.000+02:00

Quina emoció, avui és el meu últim dia de feina! Vacancetes, uee! Començo a fer-les quan la majoria de gent està a punt d’acabar-les, jeje. El cap torna dilluns i jo ja no hi seré, m’estalviaré la pregunta de “què has fet aquests dies?”. Guai, perquè no he fet res. En tot l’agost he fet molt poqueta cosa. La feina que tenia la podria haver fet en un parell de setmanes. La vaig allargar una mica, però la veritat és que bastants dies de l’agost no he tingut res a fer, m’he avorrit força. Encara sort que tinc connexió a internet i he pogut anar navegant feliçment. La veritat, crec que el millor hauria estat que el cap em digués que havia de fer tal i tal cosa i que un cop acabades, ja no feia falta que tornés més. Perquè estar com he estat aquests dies (escalfant la cadira i navegant per internet) no crec que hagi servit de massa a ningú, ni a ells ni a mi.

He estat fent aquest conveni universitat-empresa des de l’octubre de l’any passat. Han estat 880 hores en total, fent, en general, quatre hores al dia. No sabria descriure amb exactitud quines eren les meves tasques principals. No he fet sempre el mateix tipus de coses, han anat variant bastant (segons la necessitat del meu cap). La majoria de vegades feia tasques una mica o poc relacionades amb el què he estudiat. I gran part de les vegades eren coses que em motivaven poc, la veritat. Però vaja, eren fàcils de fer i poques vegades m’he equivocat, el cap estava content.

Els companys en general han estat bé. Dels quatre que tenia, tres em queien bé; l’altre no massa. Llàstima d’aquest un. I llàstima que ha estat amb qui més m’he hagut de relacionar. Era un impresentable, gandul, amb molt morro i poc higiènic. Ecs ecs ecs! Sort que aquest últim mes no l’he vist cap dia, quin descans!

No me’n penedeixo d’haver treballat aquest anyet. No tenia experiència laboral seria i ara ja en tinc, quedarà bé al currículum. He après una mica com van les coses al món laboral, ja sé més o menys per on van els tirs i... he guanyat més dinerets dels que mai havia tingut :D . La feina ha estat fàcil, sols hi ha hagut un parell de dies amb MOLTA feina i, en comparació amb el d’altres convenis, el sou estava força bé.

És ben sabut, però, que tota cosa bona (començar “vacances”) té la seva part dolenta. Amb qui farà ara els cafelitos la pobra Montse? Qui m’explicarà les seves aventures coponenques cada dia? Qui m’ingressarà dinerets cada mes? Snif snif.

Sobre 24 (la serie de TV)

2006-08-22T12:44:00.000+02:00

A principios del año 2001, en los Estados Unidos, se creó una serie llamada "24". Su protagonista es Jack Bauer, un agente “de campo” que se encarga de frustrar los planes de terroristas que intentan atentar contra población civil estadounidense con, normalmente, armas muy sofisticadas: cabezas nucleares, armas biológicas, gas nervioso, etc. Lo original de la serie es que presenta los hechos "en tiempo real", o sea, que una hora de emisión es una hora de la vida de Jack Bauer. Hasta dejan unos 15 minutos para anuncios! Es decir, en realidad un capítulo dura unos 45 minutos. Hay 24 capítulos, o sea que una temporada se supone que es un día de la vida de Jack.

En estos momentos se está emitiendo en España la 5ª temporada. En enero empezará la 6ª en EUA y se tiene previsto, por ahora, llegar hasta la 8ª temporada. La serie ha recibido numerosos premios y nominaciones Emmy y es de las más vistas en Norteamérica. En España, en cambio, no la sigue tanta gente (normal, viendo las horas en que A3 la emite...). Tal como se puede deducir, yo soy de las personas que la siguen :p .

Los guiones son todos muy parecidos, la verdad, pero enganchan muchísimo. Normalmente no me gustan las series tipo “culebrón” que dejan los capítulos inacabados, prefiero las que no dejan el final abierto (tipo CSI, 7vidas, Aquí no hay quien viva, etc.). Pero bueno, con 24 he hecho una excepción. La verdad es que la serie está muy currada, el formato es original, los personajes están trabajados y no se utilizan sólo un par de decorados como en la mayoría de las series.

A pesar que la serie me gusta, la verdad es que creo que no repasan demasiado los guiones. Muchas veces, viendo el final, te das cuenta que hay algunas incoherencias en la historia. Por ejemplo:

En una de las temporadas los terroristas piden a Jack que mate una compañera de trabajo, a cambio ellos no mataran a n-mil civiles inocentes. Llegan al lugar acordado y Jack le dispara a la compañera, que cae “muerta’”al suelo. Los terroristas se dan por satisfechos y sigue la trama. Pero resulta que la chica no está muerta, Jack le puso un chaleco antibalas sin que nadie se diera cuenta. Luego, al final del episodio resulta que la compañera en cuestión es mala y estaba metida en todo eso. Entonces, ¿por qué piden a Jack que la mate? ¿No la necesitaban más? No, sin ella no podrían haber seguido sus planes. ¿Sabían que como era una compañera no la mataría? Bien, podría ser. Pero luego, en otra temporada se repite la situación y, esta vez sí, Jack mata a un compañero (éste inocente) por exigencias de “los malos”. Yo no lo veo lógico.

Otra incongruencia que encontré es que, en la 5ª temporada, se puede ver a dos personajes hablando, solos. Hacía poco se había descubierto que uno de ellos estaba compinchado con los terroristas. El que se supone que no sabía nada de eso se sorprende de lo que ha hecho su compañero y habla como si no tuviera ni idea de nada. Pues bien, al final resulta que los dos estaban metidos en lo mismo. ¿Que motivos tiene entonces el 1º para hablar con el 2º haciendo ver que no sabe nada si no había nadie más en la sala?

No sé, si alguien tiene respuesta para alguna de las dos o se le acuden más incongruencias, que lo comente :p .

Journey to London

2006-08-17T11:49:00.000+02:00

Last week I spent some days in London. We made some tourism there and visited lots of places. I had been in London years ago, but never more than a day. I used to make trips to London the summers I spent in Scarborough, Cheltenham and Canterbury. So, I hadn't really seen London.

To move us through London we took the Tube. The tickets are exaggeratedly expensive in comparison with the Barcelona ones! And so the meals. Well, it is normal if we compare the salaries in the UK with those in Spain.

Maybe the most exceptional thing that happened to us there was in the return. The conspiracy to blow up planes was revealed the day before our departure (the thing with the liquid explosives seems to be extracted of a 24 plot!). And we had to return to Barcelona by plane. Fortunately our flight was not cancelled and everything went well, in spite of the strict security measures. We couldn't take hand luggage, in the airport they gave us a transparent bag (with advertisements) where we could place our passport and wallet. We also had to pass trough lots of controls: metal detectors, frisks, etc. besides taking off our shoes. At the end, our flight was delayed only for 15 minutes and we arrived happily at our hot and cheap country.

Descuajaron un árbol

2006-08-06T23:50:00.000+02:00

Hace cosa de un año, unos jardineros espluguenses poco conocedores de su oficio talaron un pobre árbol que, aunque parecía muerto debido a una caída de hojas en verano, estaba bien vivo. Dejó caer todas sus hojas por el tremendo calor que hacía en esas fechas; a pesar de eso era fácil ver que seguía vivo.

Durante sus 18 años de vida le ví cada día. Me dolió que lo cortaran. Este poema de Rafael Alberti me recuerda a él:

Han descuajado un árbol. Esta misma mañana
el viento aún, el sol, todos los pájaros
lo acariciaban buenamente. Era
dichoso y joven, cándido y erguido
con una clara vocación de cielo
y con un alto porvenir de estrellas.

Hoy, a la tarde, yace como un niño
desenterrado de su cuna, rotas
las dulces piernas, la cabeza hundida,

Desparramado por la tierra y triste,
todo deshecho en hojas,
en llanto verde todavía, en llanto.

Esta noche saldré – cuando ya nadie
pueda mirarlo, cuando ya esté solo –
a cerrarle los ojos y a cantarle
esa misma canción que esta mañana
en su pasar le susurraba el viento.

Rafael Alberti

Meine ZOP

2006-08-02T11:42:00.000+02:00

Macht ein Paar Tage habe ich mein ZOP Zeugnis abgeholt. ZOP ist das Akronym für Zentrale Oberstufenprüfung. Ich habe die Prüfung den 22. und 23. Juni gemacht. Der erste Tag war der längsten und schwierigsten, wir haben das schriftliches Teil gemacht. Der 22. sollte ich mich nur von das mündliches Teil examinieren, viel leichter für mich. Wie ich schon gedacht hatte, das zweite Teil ist sehr gut gegangen, das erste nicht so viel. Das ist weil ich immer mehr Deutsch gesprochen als geschrieben habe. Zum Glück, das schriftliche Teil war nicht so schlecht und ich habe die Prüfung bestanden :D. Insgesamt habe ich 252 Punkte von 310 bekommen. Ein "gut". Nicht so schlecht, ne? Für mich war es ein großer Erfolg, ich war nicht sicher ob ich es bestehen wurde.

Migracions

2006-07-28T10:58:00.000+02:00

En menys d'un any que porto a la feina actual, ens hem canviat ja tres vegades de lloc (el millor el 2n). Avui n'estreno un de nou, serà un regal d'aniversari?

Microclima

2006-07-25T11:00:00.000+02:00

Resulta curiós en aquestes dates però jo pels matins tinc fred. Òbviament no és fred "natural" (estem a 34 ºC a Barcelona) sinó artificial. A la feina fa fred! Posen l'aire acondicionat a tope! Quina manera de malgastar energia i contaminar el medi ambient, embrutant ja més del que està l'atmòsfera barcelonina! Jo entenc que si a l'oficina estiguéssim a la temperatura exterior no podríem treballar i que s'ha d'encendre l'aire per poder sobreviure, però d'aquí a haver d'anar a treballar amb jaqueta hi ha un bon tros. A més, tenen l'aire posat a 20ºC, quan a la pàgina d'inici corporativa que surt en obrir el navegador es recomana tenir-lo com a mínim a 24ºC (a la imatge).

Em fa ràbia que la gent malgasti energia d'aquesta manera. Tant costa posar l'aire menys fort? Ja sé que perqué jo el baixi o l'apagui no salvaré el planeta, però crec que si la gent gastés de manera més racional la cosa aniria menys malament. Baixaria el consum energètic, estalviaríem dinerets i enguarraríem una mica menys el món.

També em fa molta ràbia certa persona que marxa de treballar i deixa l'ordinador encès. Es passa les nits encès, els caps de setmana encès, els dies que no ve encès... I no és que el PC tingui algun procés obert i estigui treballant, no no, el deixa carregat fins la pantalla d'inici de sessió. Diu que així li triga menys a carregar-se. Sí, és veritat, d'estalvia els 5 segons que dura el boot. He estat mesos apagant-li el PC i la pantalla quan marxava però al final he hagut de desistir pels "mosquejos" (per dir-ho finament) que li entraven.

My dog

2006-07-20T10:10:00.000+02:00

This is my little dog, Indy. He's a french nine-year-old cotton de Tulear. As you can see in the picture, he's soft and cute. Indy has a good behaviour, he's very affectionate and obedient, but becomes hysterical when he stays at home alone or hears strange noises. He cannot stand being alone, he needs humans around him, though he sleeps all time. I've taught him lots of tricks, he's very funny ^^ .

Norwegian Wood

2006-07-18T10:55:00.000+02:00

Porto ja un parell de dies que pel matí estic mig endormiscada (bueno, totalment endormiscada) perquè vaig a dormir més tard del que acostumo a fer normalment. Per la nit començo a llegir el llibre "Tokio blues" (en realitat es diu "Norwegian Wood", però es veu que aquí a Espanya algú es va inspirar i li va canviar el nom, com passa també amb moltes pel·lícules) i no paro fins que els meus ullets no aguanten més.

La novel·la està ambientada al Tokio dels anys seixanta, tot i que no per això la sento llunyana. Molt al contrari. El teló de fons podria ser perfectament la Barcelona del 2006. És un llibre a petita escala, íntim. No tracta de grans aventures ni coses espectaculars. Està escrit fredament en primera persona per un jove d'uns 20 anys. Explica com va buscant-se a ell mateix i els entrecreuaments amb diversos personatges, tots ells amb una psicologia molt treballada, tots ells amb parts fosques que fan reflexionar sobre si realment hi ha algú que pugui considerar-se 'normal' o si tots tenim un punt de bogeria.

LLengües del blog

2006-07-15T08:55:00.000+02:00

Al blog hi tinc un mapa amb puntets que marquen d'on venen els visitants que he tingut. Em fa molta gràcia i m'agradaria tenir puntets de moooolts llocs. Entenc, però, que la catalana no és pas una llengua amb gran projecció internacional (desgraciadament). Segur que de catalanets que viuen fora de Catalunya n'hi ha uns quants, però no sé jo si no tindran coses més interessants a fer que no pas visitar el meu blog, jeje. Per això he pensat en fer un blog "multilingüe" amb algunes entrades en castellà, anglès i alemany. La llengua principal serà, òbviament, la catalana, que és la meva i amb la que m'expresso millor.

Inici

2006-07-13T12:03:00.000+02:00

En tot hi ha un inici i un final. Una A i una Z. Una galeta sencera i una galeta a l'estòmac (aiSh!). Aquest és l'inici del meu blog. La veritat és que encara no sé cap a què derivarà ni què hi escriuré (s'accepten propostes :p). S'anirà fent a ell mateix. Quina emoció!