28 de novembre 2007

Física cuántica


Hace unos años hice en la uni una asignatura sobre computación cuántica. Era pequeñita, una ale (asignatura de libre elección), así que dimos sólo los puntos básicos. La verdad es que nunca terminé de entender como una misma partícula podía estar en dos o más sitios a la vez ni como podemos modificar una partícula sólo observándola. Sé que estas dos teorías son ciertas y están demostradas, pero se me hace difícil imaginarlo, van muy en contra de nuestro sentido común y de nuestro mundo macroscópico. ¿Dónde se juntan las leyes de la física cuántica y de la física tradicional? Si lo pequeño forma lo grande y lo grande está formado por lo pequeño, ¿porque no coinciden las dos leyes? ¿O quizá coinciden y no lo sabemos?


Todo esto me ha venido a la cabeza por una entrevista que leí la semana pasada en el Magazine. Ima Sanchís entrevistó a Ignacio Cirac, un manresano que dirige el instituto Max Plank de Óptica Cuántica, el mejor de su especialidad. Si ya muchas de las afirmaciones de la física cuántica me parecían sorprendentes, después de leer la entrevista veo que las puertas que deja abiertas son si cabe aún más increíbles. Es un mundo que está en su fase inicial, se sabe aún muy poco. A saber qué nos depara!


A continuación están las partes que encontré más interesantes de la entrevista, si queréis verla entera podéis encontrarla aquí.


[...]


Pregunta: Un gato está vivo y muerto a la vez, sólo cuando yo lo observo se define su estado; una ley muy egocéntrica…

Respuesta: Eso es lo que dice la física cuántica: La realidad que existe fuera de ti no está definida hasta que tú tienes conciencia de ella. De manera que las cosas no están vivas o muertas, ni aquí ni allí, sólo cuando las observas dan lugar a una realidad.


Lo entiendo filosóficamente pero no prácticamente. Si aquí hay un cadáver de mosca, hay un cadáver de mosca aunque yo no lo mire.

En el mundo de lo que se puede ver, el mundo macroscópico que tenemos hoy en día, estos fenómenos de vivo o muerto no sabemos cómo producirlos, pero en el mundo microscópico sí que podemos tener un átomo aquí y el mismo átomo allí, que esté en dos sitios a la vez y con una propiedad en un lugar, vivo por ejemplo, y muerto en otro lugar.


¿Universos paralelos?

Exacto. El mismo átomo vive simultáneamente en universos paralelos. En uno se mueve a la izquierda, en otro a la derecha; en uno está vivo, en otro muerto y, por lo tanto, mientras esos universos sigan existiendo está vivo y muerto a la vez, pero cuando yo lo observo escojo uno de esos universos y así queda definida la propiedad: si observo el vivo, estará vivo, si observo el muerto, estará muerto. El problema de esta analogía es cuando vas al mundo macroscópico y te preguntas por qué no hay personas vivas y muertas a la vez. Pero en el mundo microscópico podemos decir con rigor que esos universos existen al mismo tiempo, y si tú no tienes ninguna interacción con ese átomo, vive tranquilo en su estado indefinido de vivo y muerto a la vez.


[...]


¿Usted se ha interesado por las connotaciones filosóficas?

Sí, pero no soy ningún experto. Lo que creo que rompe más esquemas respecto a la filosofía tradicional es esa idea comprobada de que no existe una realidad bien definida independiente de nosotros. Cuando yo estaba estudiando el doctorado y le contaba estas cosas a mi allegados, me decían: "De acuerdo, pero no se lo cuentes a nadie". Pensaban que estaba loco.


[...]


Existen más estados de la materia, desde plasmas que aparecen en algunos objetos estelares y otros que llamamos condensado de Bose y Einstein. Estos dos señores, hace 80 años, predijeron que a muy bajas temperaturas los átomos que estaban en estado gas se comportarían de una manera muy extraña. Hace diez años se verificó en laboratorio y se obtuvo ese nuevo estado de la materia.


¿Y en qué consiste, cómo se lo explicaría a su hijo de 14 años?

Le diría que de repente a una muy baja temperatura, cuando enfrías más y más esos átomos, empiezan todos a hacer lo mismo, si uno se mueve hacia la derecha le siguen los demás, si lo hace hacia la izquierda, también. Es como si desfilaran todos a la vez y como si supieran lo que va a hacer el que tienen al lado. Eso da como resultado un estado que no es ni líquido, ni gaseoso, ni sólido; es una especie de estado entre líquido y gas, que puede fluir como un líquido y por otro lado es tan diluido como el gas. Si uno abre un grifo, el agua empieza a dar vueltas y al cabo de cierto tiempo cae. Pues bien, estos átomos empiezan a dar vueltas y no caen, pueden dar vueltas y vueltas sin gastar energía. Se trata de comportamientos inesperados de las partículas subatómicas que hoy empezamos a comprender.


Otra de sus investigaciones es la teletransportación a escala atómica.

Sí, he desarrollado esta investigación conjuntamente con físicos daneses. Conseguimos que las propiedades físicas de un grupo de fotones ubicados en un sitio desaparezcan y aparezcan en un conjunto de átomos. Eso es lo que se llama teletransporte cuántico, que no es lo mismo que vemos en Star Trek, es decir que la materia desaparece de un sitio y aparece en otro, nosotros teletransportamos las propiedades.


Pero la vida es una propiedad de la materia.

Sí. ¿Se puede transportar la vida de un objeto vivo a un objeto muerto? ¿Qué desaparezca de uno y aparezca en el otro?


Frankenstein.

... Bueno, pues la física cuántica de momento no lo niega, si pudiéramos extender al mundo macroscópico todas estas investigaciones del mundo microscópico, a lo mejor es posible, aunque hoy no lo es técnicamente, entre otras cosas por caro.


[...]


¿Entonces, las partículas elementales son Dios?

No lo sé. Si hubo un principio parece que de algún sitio tuvo que salir, pero también puede que no haya ningún principio, que el tiempo sea algo periódico que va dando vueltas.


¿Vive usted en la indefinición?

Si tomas una opción y te la crees, puede que no sea cierta. Hasta que no puedo verificar que una es cierta, prefiero no abandonar ninguna.


24 de novembre 2007

Xina: Beijing


Beijing (北京), ciutat amb més de 3.000 anys d'història, és la capital de l'estat xinès. Aquí se la coneix més com a "Pequín", però la transcripció fonètica correcta, en pinyin, és Beijing. O sia que tots a dir-li Beijing a partir d'ara! Literalment el seu nom significa capital (jing) del nord (bei); òbviament està situada cap al nord de la Xina. Els 17 milions de persones que hi viuen passen força fred a l'hivern (-5ºC), mentre que a l'estiu les temperatures sols són una miqueta més fresques que les de Barcelona. Aish, com m'agrada el clima suavet mediterrani!


El que sobta més si s'arriba volant a Beijing és la pol·lució que té a sobre. Des de l'avió si mires cap amunt es veu cel blau, si mires cap a baix una capa grisosa. A la foto del costat pot veure's una mica, tot i que la vam fer quan ja havíem baixat força i no s'aprecia tant com quan estàvem més amunt :( . També sobta el fet que mires cap a baix i veus tot de zones rectangulars de color blau cel. Jo flipava amb la de piscines que tenien i com n'eren de grans. Però en acostar-nos va resultar que no eren piscines sinó teulades de naus industrials xD . Els agrada pintar les teulades de color blau piscina, diria que aquí no ho he vist mai, si més no en la quantitat d'allà segur que no.


Ja a terra, vam passar per un peatge en sortir de l'aeroport (tots els aeroports en tenen). Comparat amb els catalans era molt maco, la teulada era la típica dels temples xinesos. Però en realitat els peatges d'allà no són així de monos, sols el de l'aeroport de Beijing. Un cop a la ciutat el que sorprèn és la quantitat de gratacels i edificis altíssims de vivendes que hi ha. La majoria són grisos, quadrats i lletjos amb tocs vermells (fanalets, ideogrames, banderes de Xina...). Beijing em va recordar a Rússia, tot es veu molt patriòtic i comunista. En canvi, així com a Rússia la gent em va semblar resignada, grisa i molt molt trista, a la Xina se'ls veu feliços i esperançats, contents de viure. Beijing, a part de ser una ciutat grisa i vermella, també és molt verda. Hi ha arbres i arbustets per tot arreu. Tots molt ben cuidats, sense cap fulla que se surti del seu lloc. Fins i tot hi ha carrers amb senefes i dibuixets fets amb flors colorides... en torretes! Aquí no durarien ni un dia, que la gent és molt mangui i arreplega tot el que pot (i sinó que li diguin a ma mare, que li han robat plantes plantades a terra, li han arrencat flors i fins i tot algun veí ha robat els tomàquets madurs de les tomaqueres).


Com al 2008 es faran els jocs olímpics a Beijing, ara hi ha moltes obres, sobretot d'infraestructures. Estan fent carreteres com a xurros (hi havia una espècies de nus de la Trinitat amb... 6 nivells!). Però com no aprenguin a conduir bé, em sembla que per més xules que siguin les carreteres els visitants no se n'enduran una opinió massa bona. Perquè mira que condueixen malament allà, de totes les ciutats on vaig estar Beijing era la pitjor. Els busos i cotxes es tiren els uns sobre els altres encara que no hi hagi el mínim espai per fer-ho, canvien de carril constantment i no paren de pitar-se. A mi fins i tot em va donar la sensació que el conductor del nostre autocar just després d'encendre'l provava cada vegada la botzina. Serà que anar sense ella és perillós allà, nosé. I igual de malament circulen les bicis i les motos. Creuen per on els dóna la gana, tant si comporta anar contradirecció o creuar perpendicularment el carrer. Són molt molt molt inconscients. No porten ni casc! A més sovint a les motos (que són de les petites, no de les de gran cilindrada) hi va el pare conduint, la mare al darrere i entremig el nen, que, com tinguin un accident no crec que en surti ben parat. Ens van dir que el nombre d'accidents mortals a Xina és elevadíssim, però com les dades les proporciona el govern acostumen a estar força "maquillades". A baix podeu veure una intersecció "normal" de Beijing sense gaire trànsit. Imagineu-vos-ho en hora punta! És un caos.



01 de novembre 2007

Panellets

In All saints' Day is tradition, in the Catalan Countries, to cook a sweet dessert called panellets (literally "little breads"). They are little cakes made mainly of almonds, potatoes or sweet potatoes and sugar. Lots of kinds of panellets can be done, with different shapes and flavors: chocolate, orange, coffee, lemon, etc. However, the most popular ones are round with pine nuts around.



Their origin, which is not clearly known, goes back to the 18th century, when people used to eat them in sacramental festivities.



31 d’octubre 2007

Xina: a volar!


Anar a Beijing (Pequín) des de Barcelona és una mica pesat. No tan sols perquè s'ha de creuar tota Europa i Àsia, sinó també perquè no hi ha cap vol directe del Prat a la Xina. I clar, això significa haver de fer escala, amb tot el què comporta: canviar d'avió, esperar a que surti l'altre (o córrer perquè l'altre està sortint), passar altra vegada controls, buscar la porta d'embarcament...; en definitiva, perdre temps. Es veu que de vols que connectin Barcelona directament amb la part més llunyana d'Àsia sols n'hi ha un, Barcelona-Japó, però el passatge no està pas format per persones sinó per tonyines.

A les 10 i poc estàvem ja a l'aeroport davant d'una finestreta d'Air France preparats per embarcar les maletes. Havíem de sortir a les 12.50 cap a París per agafar allà un avió cap a Beijing. Teníem una horeta a l'aeroport Charles de Gaulle per estirar les cames i anar fins al següent avió; ni molt ni poc temps, estava bé. Però com l'avió -oh, sorpresa!- va sortir amb retard de Barcelona, la horeta es va transformar en 15 minuts. I aquest aeroport parisenc no és petit que diguem, a més vam arribar a una punta i havíem d'anar a l'altra (vam agafar un metro i tot!). Per sort d'experiència en córrer per aeroports per no perdre enllaços en tenim força: a Madrid vam fer grans corredisses que no ens van servir de gaire, tot i arribar quan l'avió encara hi era no ens hi van deixar pujar, ens van tancar la porta als nassos (booooooordes!!!); sortosament a Bèlgica, després d'emular al correcamins, vam aconseguir enganxar l'enllaç a Johannesburg (llàstima que les maletes no portaven motors a reacció i van arribar uns dies més tard).

L'avió París-Beijing estava força bé. Tenia pantalletes/ordinador on podies mirar pel·lícules i jugar (em vaig fer rica al 50x15!). El menjar estava força bé, tot i ser de la mateixa companyia no tenia res a veure amb el de l'avió anterior. Mentre volàvem per nosaltres era de nit (tot i que a fora hi lluís un sol rus espaterrant), però no vam pas dormir gaires hores de les 11 que va durar el vol. A les 8 del matí vam aterrar a Beijing. Una horeta per acomodar-se a l'hotel i... alehop! A visitar la cuitat! Estàvem tots cansadíssims, però tot i això anàvem amb els ulls ben oberts, tot era tan diferent!

Per tornar a Barcelona vam sortir des de Xangai amb la companyia KLM, holandesa, fent escala a Amsterdam. La meitat de l'avió era per passatgers, l'altra meitat era de càrrega. Curiós, no ho havia vist mai. L'avió d'Air France era millor. Tot i que el dia va tenir sols 18 hores (el de l'anada 30), vam esmorzar i dinar dues vegades (coses de passar per diversos usos horaris). Per sort el menjar estava bé. Aquesta vegada no vam haver de demostrar les nostres qualitats atlètiques a l'aeroport, a Amsterdam vam esperar-nos 3 hores fins sortir cap a Barcelona. Sort que anava carregada de Sudokus, de mots encreuats i d'un llibre de'n Quim Monzó.

També vam fer petits vols nacionals per Xina. La veritat és que els avions, de China Eastern Airlines (companyia estatal), estaven força bé. S'haurà de tornar i provar els de China Southern! Jeje.

30 d’octubre 2007

Coca-cola cans


Coca-cola is a very internationalised trademark, cokes can be found almost everywhere and their appearance is always the same. Usually cokes of two countries only differ in their labeling language. That's why I like picking up cokes that are different from the ones I am used to see.



Above there can be seen some coke cans that I have. From left to right:

  • This one is from China. It is decorated with Olympic rings due to the proximity of the Games in Beijing. Notice it's strange opening, it seems to be the one of a tuna can! In China people may be thirstier than in other counties, this can holds 35'5 cl.
  • Last year Coca-cola changed the shape of it's cans in Spain. This is a new one, taller and thinner than the older, but inside there are the same 33 cl.
  • I took this small one from a flight to England when I was younger. I found this mini coca-cola can cute, it only holds 15 cl.
  • That's my Tunisian can. It's the only one written from top to bottom and from right to left (nowadays in China they write in the western orientation).
  • Actually I don't like light coke, but I found nice the design of the can. South African cans are bigger than the others (34 cl) and they are also heavier, their metal is thicker and stronger. On the top they have a the strange shape, with some kind of little steps.

26 d’octubre 2007

Xina: de tornada


Després de 14 dies, d'haver agafat 7 avions, d'haver trepitjat 9 ciutats i haver-ne visitat 6, després d'haver enganxat un encostipat i haver pres unes pastilles sense poder-ne llegir el prospecte, d'haver anat per terra-mar-aire, d'haver passat per 5 hotels, d'haver menjat menjar xinès dia sí dia també i després d'haver vist moltes, moltíssimes coses, torno a estar a Barcelona.

Se m'ha fet curt, m'hi hauria estat més temps a la Xina. Allà el temps es va contraure, mentre que a Barcelona es va expandiiiiiiir i se m'anava acomulant feina, treballs i pols a l'habitació. Quina mandra! He estat una setmana posant-me al dia. Jo vull fer de turista!!!

La veritat és que he marxat de Xina admirant-la molt més que no pas quan vaig arribar-hi. És un país gegant, amb molts contrastos, orgullós d'ell mateix, amb una cultura impressionant i un comunisme estrany. La gent allà es veu feliç, rebossen simpatia i són tremendament servicials. Se'ls veus menys freds i distants que aquí (clar que la majoria de xinesos que vaig veure estaven de vacances passejant per llocs turístics, suposo que un barceloní que visita el Parc Güell portarà més bon rotllo a sobre que un que va cap a la feina amb Renfe).

Crec que una de les coses d'allà que més em va sorprendre és que la gent es comporta a les grans ciutats com si estiguessin a un poblet. Condueixen com els dóna la gana (sobretot a Beijing/Pequín), els peatons creuen per tot arreu (deuen sortir de les classes de kung-fu amb ganes de posar-se a prova), les bicis circulen entre el trànsit com si estiguessin esquivant arbres d'un bosc i la gent ha canviat el concepte de fer cues pel de "be water my friend" (si tens una fila de gent davant -de guiris, que no els autòctons no en fan- filtra't com l'aigua i vés avançant encara que no hi hagi espai físic). També és curiós veure com al vespre van apareixent paradetes de iaies Maries fent boletes d'arròs o fregint pinxets de carn per vendre. Una cosa que també impressiona és l'afició que tenen els xinesos a escopir. Sortosament tenen l'amabilitat d'escurar-se sorollosament la gola abans, així pots apartar-te de la trajectòria de l'element en qüestió. Això contrasta bastant amb l'obsessió que tenen per escombrar el terra. Pots trobar-te el terra tot escopit, però no hi trobaràs ni una fulla ni un paperet. Jo quasi que prefereixo el segon!

I, uff..., hi ha moltes coses per explicar. Ja ho aniré fent mica a mica, en còmodes entregues xD.




29 de setembre 2007

Cap al Regne del Mig!


Us informo que el bloc estarà unes dues setmanes sense actualitzar-se. Ja sé que això no és cap novetat, la majoria de les vegades deixo els posts per final de mes i passen més de 15 dies sense cap novetat, jeje. Però aquesta vegada és diferent, el motiu de no actualitzar no serà perquè em faci mandreta posar-me escriure (mira que se m'acudeixen moltes coses per escriure, però quan penso que m'he de posar davant l'ordinador a teclejar... --> zzz... ), sinó que serà perquè... estaré fora! Molt lluny! Mooooooooolt lluny!!! Llunyíssim! Me'n vaig a la Xina!

Hi vaig amb la family, de vacances. Passarem uns dies a Beijing (tinc una cosina que està estudiant allà) i després farem un tour turístic pel país (Xi'an, Guilin, Hangzhou i Shangai). Wow, jo donant voltes per un país tan gran, tan diferent i amb tanta gent! Em fa molta il·lu ^^ . I així quedarà una mica compensat l'estiu tan lletjot que he passat. Àsia és un continent que tinc moltes ganes de visitar. Vaig estar-hi quan vaig visitar Istambul, però vaja, és allò que si estàs a un costat del riu ets a Europa i si estàs a l'altre a Àsia. O sigui que realment no hi he estat. També em faria gràcia anar al Japó, però això ho deixarem per més endavant :p .

Quan he preguntat per coses sobre la Xina a gent que hi ha anat, el primer que m'han contestat és que està bruta i fa pudor. Es veu que això de la mala olor marca, perquè tots tots tots, sense cap excepció, m'ho han remarcat. Bé, doncs ens hi haurem d'acostumar, què hi farem. Quan arribem a Barcelona ja tirarem tota la roba a la rentadora (això si no es perd la maleta, amb la d'avions que hem d'agafar crec que tenim moltes possibilitats :s ).

Com estaré dues setmanes fora... em saltaré dues setmanes de classe! Uoo! La veritat és que mai m'havia saltat tants dies, ni a l'escola, ni a la uni, ni enlloc. Semblaré una campanera! Per sort tots els profes han estat amables i en principi no hi haurà cap problema. Qui ho té més xungo és la meva germana, pobreta.

Doncs re, en breu començaré a fer les maletes (a veure si no em deixo el pijama, que seeeempre me'l deixo, sembla que col·leccioni pijames dels llocs on vaig jo!) i alehop! Cap al Prat! I aquesta vegada no serà fent de taxista (aquest any dec haver fet més de deu anades i tornades al Prat, l'última fa menys d'una setmana). Quan torni ja explicaré què tal i penjaré fotos ben xules :) . I si algú vol algo d'allà que ho digui :D . Aiiishhh, quins neeervis per marxar!!!!

Fins aviat!!! 很快再见。